Per a qui encara no ho veu (o no ho vol veure)
Cada cert temps aquest diari em dona l’oportunitat de tenir un espai per explicar. He pogut viure des de dins el món de l’esport. I tenir l’opció de compartir aquestes vivències, com ho he viscut i ho he deixat de fer, és un autèntic privilegi. Soc qui soc gràcies a l’esport.
I, sí, soc més d’explicar que d’informar. De fer balanç, mirar enrere, aprendre’n i, amb aquest bagatge, decidir cap a on anar. I tenir l’oportunitat de compartir-ho, de saber-se escoltat, és excepcional. Gràcies.
Però avui és 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Avui és dia per fer encara més evident les diferències entre esport masculí i esport femení. Les diferències en el nostre sector. I per qui? Per una banda, per les que hi som i ho vivim; en som moltes i fa molt temps que hi som.
Però, sobretot, aquest article d’avui va per a qui encara no ho veu o, millor dit, per a qui encara no ho vol veure, i algun cop fins hi tot ha dit “no n’hi ha per tant”. I de quina forma he pensat que es podria fer? Amb una evidència inapel·lable; amb dades. Amb xifres que demostren i parlen. Perquè, tot i que a vegades ens ho poden semblar, no són números freds. Són dades que també expliquen i mostren una realitat simple i nítida: les barreres hi són i encara queda camí a recórrer.
Així que, per a qui encara no ho veu o, repeteixo, per a qui encara no ho vol veure...
Actualment 8 dones presideixen federacions esportives, 8 de 72, 2 de cada 10 estudiants d’INEFC són noies i 8 de cada 10 impactes comunicatius parlen d’homes –per tant, només 2 de 10 parlen d’esport femení.
En entrenadores i àrbitres els percentatges tampoc canvien massa. Actualment, del total d’àrbitres registrats, el 34% són dones. Però és que, si mirem el volum d’entrenadores, el tant per cent baixa fins al 17%. I una dada més, 9 de les 72 federacions esportives catalanes tenen un 0% d’entrenadores. Tornem a posar la lupa. I és que, si ens hi fixéssim, veuríem que la majoria xiulen i dirigeixen competicions femenines o d’esport de base. Per què? Diferenciem esport masculí i esport femení. No practiquem de la mateixa manera les modalitats perquè no som iguals. Per això parlem d’esport femení i esport masculí. Però en aquest camp, el de les àrbitres i les entrenadores, per què, segurament, es predisposa que les dones hem d’estar a l’esport practicat per nosaltres? Aquí no hi ha aspectes físics. És el talent, el que s’hauria de premiar.
Per altra banda, veure qui practica cada esport provoca una altra evidència: els estereotips. En l’exposició Jugo com una nena del passat estiu, vam aconseguir una gràfica que, crec, permetia veure-ho clar. A l’esquerra vam posar els esports amb més llicències femenines amb relació a les masculines, al mig les que comptaven amb més practicants i a la dreta les modalitats amb un tant per cent més alt, respecte al total, de masculines. Quin va ser el resultat? A la part esquerra van sortir esports com la gimnàstica, el voleibol, l’hípica, la natació artística o el patinatge, i a la dreta el rugbi, els escacs, el motociclisme, el ciclisme o les arts marcials. Ho mostràvem, fèiem que la gent interactués i esbrinés quines modalitats tenen més llicències i després llençàvem una pregunta: “Però n’hi ha d’altres que pràcticament NOMÉS els fan les noies, són els de la gràfica de l’esquerra. Què passa amb aquests esports? Per què creus que els nois no els volen practicar?
I ja acabo. Nombre de llicències totals. Som, actualment, el 27%.
Però això no acaba aquí. Ni de bon tros. Les inèrcies hi són per canviar-les i, sí, hem vingut a jugar. I estan canviant coses. Les llicències femenines han augmentat del 2021 al 2023 un 20%. 15.000 llicències més de mitjana els últims dos anys. Són dades que no s’havien vist mai abans. De fet, del 2022 al 2023 s’ha donat l’increment més alt de la història: 17.362 llicències més en un sol any. I d’on veníem? Del 2017 al 2019 la mitjana d’augment va ser d’un 1,6%.
Així que... per a qui encara no ho vegi o (torno a repetir) no ho vulgui veure, tinguem presents dues coses. En primer lloc, les barreres hi són, sí, però, per altra banda, ho dèiem, som moltes i quan se’ns obre camí, seguim creixent i sumant.
És cosa de tothom accelerar els canvis que ja vivim. L’impuls de l’esport femení és una realitat. Entre totes, tot!