No prendràs el nom de Cruyff en va
La mort de Cruyff va ser el punt de partida de la mitificació del símbol i del conseqüent ús del referent perquè els mandataris del Barça fessin servir la seva figura per justificar decisions arbitràries. Si no hi ha Cruyff, tot és Cruyff, per tant, si no hi ha la mirada de Cruyff sobre els problemes actuals, sempre es pot remetre a un exercici hermenèutic lliure de la seves idees per aixecar governs sense govern. Tot plegat és un exercici clàssic de primer de demagògia: La mort de la llegenda allibera els hereus de la fiscalització de la seva figura, així doncs, el poden seguir citant mentre personalitzen el seu llegat per defensar interessos personals.
Aquí podríem recordar el discurs delirant de Bartomeu presentant Setién com a deixeble de Cruyff o la maniobra de Laporta de posar Jordi Cruyff el breu a la secretaria tècnica per la legitimitat que donava el cognom a un projecte sense projecte: Tot és improvisació però si hi ha el nom de Cruyff en la decisió, doncs sembla que s’està vertebrant el club des de les pautes de funcionament de qui va marcar el camí a seguir. Aquí tot és mentida i Cruyff és només un pretext.
De totes maneres, l’ús del símbol també serveix perquè els puritans, els dogmàtics, els integristes de la idea, aprofitin la idealització de Cruyff per engegar el ventilador de la porqueria ometent els seus darrers temps a la banqueta, el problema de qui es veu com a únic legitimitat per dirigir el club i en un error clàssic de megalomania, pren decisions arbitràries amb el convenciment que funcionaran perquè està per sobre del bé i del mal: Error de primer de cruyffisme, de primer de nuñisme, i de primer de laportisme.
Així doncs, als vuit anys de la seva mort, de la seva absència que ha deixat el club sense la veu de l’oracle, sense la força de qui no té por d’arriscar per defensar els seus principis, del fonament des d’on es podia valorar objectivament el dia a dia del club, potser ha arribat el moment de demanar que no es prengui el nom de Cruyff en va: ni els que aprofiten la seva figura per tapar les seves pròpies misèries, ni aquelsl que l’idealitzen per remarcar que el present del Barça sempre és insuficient. El trobem a faltar.