Qüestió de valors
El món està dividit entre la gent que és racista i la gent que no ho és, i no calen més de cinc línies d’article per posar-se inequívocament al costat d’aquells que són insultats, maltractats, discriminats, rebutjats o rebaixats per la seva raça, igual que els que ho són pel sexe, procedència, ètnia o llengua. A partir d’aquí, el món del futbol ho té molt senzill. Es tracta d’educar la majoria de gent que és possible educar, d’expulsar tots aquells que es neguen a evolucionar amb la humanitat i d’acompanyar tots els que en algun moment han estat o són víctimes d’aquest maltractament social. Organitzar un partit contra el racisme pot ser una eina per difondre valors i generar un context, però segurament l’eina més eficaç, més inequívoca i més honesta també és difondre aquests valors en tots els partits, en cada jornada, en cada decisió arbitral, en cada expedient sancionador, contra totes les actituds tòxiques, vinguin d’on vinguin. Només així funciona. Només així ens ho podem creure. I el partit contra el racisme organitzat per la federació espanyola (Espanya-Brasil) al voltant de la figura de Vinícius Júnior i amb la recaptació a benefici de les dues federacions i el Madrid no ha semblat part d’una estratègia global contra el racisme; més aviat ha estat un intent d’investir el Martin Luther King del futbol i un rentat la cara per al futbol espanyol.
Som el que fem
No és incompatible condemnar el genocidi de milions de jueus per part de l’Alemanya nazi i alhora condemnar la massacre de població civil a Gaza perpetrada per l’estat jueu d’Israel. Som el que fem. I per això tampoc ha de ser incompatible denunciar els que vomiten a Vinícius insults racistes dins i fora del terreny de joc i alhora denunciar el comportament especialment tòxic i antiesportiu del davanter del Real Madrid, que, agradi més o menys, actua d’espoleta perquè li exploti a la cara l’odi, la mala educació i també el racisme, que existeix en la nostra societat sota la capa del políticament correcte. Rodrygo també és negre, com Alaba, Rudiger, Camavinga, Mendy o Militao; i com a futbolista amenaça els rivals tant o més que Vinicius, però ni ell ni cap dels seus companys d’equip negres reben l’hostilitat (racista o no) que rep el 7 del Real. Quan Vinícius provoca jugadors i aficions rivals, agredeix companys de professió i escridassa els àrbitres, es converteix en un personatge odiós per a qualsevol amant del futbol i per al futbol mateix. I no fa res més que sembrar el que recull després.
Bandera negra
El futbol espanyol potser no és racista, però té molts racistes als estadis, perquè els estadis són un reflex de la societat. I un partit contra el racisme no canvia res per a un futbol que ha viscut el mateix odi racista contra molts altres jugadors negres, com Iñaki Williams, Dani Alves, Kameni, Eto’o, Roberto Carlos, Wilfred, N’Kono i un llarg etcètera, i no hi ha reaccionat amb la contundència necessària. Si la seva solució és convertir Vinícius en el capdavanter de la causa antiracista, no avançarà gens, perquè el davanter madridista no és un exemple de valors sobre el camp de futbol. Per molt premi Sócrates que li hagin arranjat, per molt serial de Netflix que li estiguin muntant, per molta roda de premsa que li orquestrin, per moltes targetes vermelles i sancions que li perdonin àrbitres i comitès, Vinícius és el que fa, i ho va tornar a demostrar durant l’Espanya-Brasil de dimarts passat. Un amistós construït per elevar-lo a ell, que va elevar Lamine Yamal per al futbol i va deixar Vinícius al mateix fang de sempre.
