Duel d’estils
Champions League. Dia 9. Anada dels quarts de final. Futbol, espectacle i emoció a parts iguals i en dosis inesperadament generoses. Divuit gols en quatre partits i tot per decidir la setmana que ve entre City i Madrid, entre Bayern i Arsenal, entre Dortmund i At. Madrid i entre Barça i PSG. La novetat seria que l’equip blaugrana torna a formar part d’això, després d’anys de calvari. “Arde París...”, deia la cançó i cremar afortunadament no crema, però bullir, bull una mica, perquè allà ningú no s’esperava perdre amb aquest Barça que sí, té 5 Champions a la vitrina, però fa 5 anys que ni l’olora i en fa alguns més que viu Europa com un malson. El Luis Enrique de la prèvia traspassava la pressió al Barça, deia no conèixer el Xavi entrenador i s’autoproclamava campió de l’estil Barça. Després del 2-3 del Parc dels Prínceps, el Luis Enrique de la prèvia és l’anècdota innecessària i surrealista d’aquest primer duel. La bona notícia per a Lucho és que avui ja coneix una mica més Xavi i que, sense dubte, sap que el cruyffisme que comparteixen és una filosofia de futbol, no una ciència exacta.
El Barça es fa gran
Sobre aquesta manera d’entendre el futbol, ell edifica el seu PSG i Xavi Hernández, el seu Barça, salvant, és clar, les distàncies de pressupost, plantilla i moment històric dels respectius clubs, que són considerables. I pel que fa al Barça de Xavi, és cert que fa setmanes que creix en equilibri tàctic, compromís col·lectiu, autoconfiança i fiabilitat, amb Ter Stegen, Koundé, Araujo, Gundogan o Lewandowski acostant-se al seu nivell, amb Cubarsí i Lamine marcant diferències, amb Raphinha, Christensen o Sergi Roberto apujant el llistó des de rols inesperats i amb tot l’equip transmetent una energia desconeguda mesos enrere. Però aquest duel d’altura exigia més i al Parc dels Prínceps l’equip es va fer gran en molts sentits. Va jugar al mateix ritme trepidant que 24 hores abans ho havien fet el Madrid-City o l’Arsenal-Bayern; va ser contundent a les dues àrees, va jugar amb personalitat i ofici i va acabar el partit sense mirar el rellotge; però sobretot va superar el cop d’encaixar 2 gols en 3 minuts davant un PSG esperonat al principi del segon temps. La reacció de la banqueta i l’aportació determinant dels canvis també van ser un tret d’equip gran.
Orgull... i molta calma
El culer va veure la llum després d’anys de foscor, va tornar a sentir-se orgullós de l’equip i alguns que fa quatre dies cremaven Xavi o Raphinha (bigolejador i MVP del partit a París) ara somien amb la final de Londres. Ja tocava un bany d’autoestima, però només és un bany. Com deia aquell, és més fàcil arribar que mantenir-s’hi i el PSG de Luis Enrique no només no està derrotat, sinó que continua sent més favorit que el Barça, tenint millor plantilla, un dels millors jugadors del món (Mbappé) i un dels millors entrenadors que hi ha actualment; per tant, exigirà tornar a fer un gran partit en tots els sentits dimarts que ve a Montjuïc, a la gespa i a la grada. És l’únic camí per tornar a ser a les semifinals de la Champions, per tornar a presentar candidatura al títol i a recuperar la cadira a la taula rodona de l’elit del futbol. Potser llavors, tocarà tornar a parlar de Xavi, de tot el que ha aportat per arribar aquí i del que podria seguir aportant en el futur.
