San Mamés i els 30.000 de Basilea
El Barça posa avui a la venda entrades per a la final de la Champions contra l’Olympique de Lió. Concretament, 7.400 entrades. Volaran. Que els clubs participants rebin 9.000 entrades –el Barça se’n reserva el 15% per a compromisos– d’un estadi amb capacitat per a 53.000 espectadors, grinyola. No arriba ni al 17%. Per dos equips, menys del 34%. Una tercera part.
No vol pas dir, però, que l’acompanyament blaugrana el 25 de maig a San Mamés es redueixi a 9.000 persones. Quan la UEFA va posar a la venda entrades, sense haver-se disputat encara ni els quarts de final, també van volar. I no seria pas gens agosarat pensar que una bona part eren clics fets des de Catalunya. Per la proximitat amb el País Basc, per la convicció que el Barça seria capaç d’encadenar la quarta presència en una final i perquè la fal·lera per l’equip femení blaugrana ni ve de nou ni para de créixer. A algú més li va passar, d’estar enganxat a la web de la UEFA, aconseguir-ne, voler presumir corrent a fer l’anunci “Ja tenim entrades!” i trobar-se amb el “Nosaltres també” com a resposta?
A Eindhoven, hi van anar uns 10.000 aficionats blaugrana. Era a 1.450 quilòmetres de Barcelona, més del doble de Bilbao, i a l’estadi on juga el PSV hi ha 35.000 seients, 18.000 menys dels que hi ha al camp de l’Athletic Club. El llistó d’una marea per a l’equip femení són les 15.000 persones que van acompanyar-lo a Torí. En la segona final contra l’Olympique de Lió, que va guanyar al camp tot i estar en minoria a la graderia. Aquell va ser el punt d’inflexió, la primera gran peregrinació massiva d’afició blaugrana a la Women’s Champions League.
No cal dir que Torí, a 900 quilòmetres de Barcelona, també és més lluny que Bilbao. El Juventus Stadium (41.000 espectadors) també té menys aforament que San Mamés. I la fal·lera blaugrana, lluny de perdre força pel costum de jugar finals, s’ha anat potenciant. Tots els elements conviden a pensar que el 25 de maig se superaran les 15.000 persones que van tenyir el centre de Torí de blaugrana de camí cap a l’estadi. Si donem per fet el sostre, quins altres referents hem d’anar a buscar? Les finals europees de l’equip masculí, aquelles que havíem convertit gairebé en un hàbit i que fa anys que trobem a faltar. Aviat en farà una dècada. Des del 2015, a Berlín, amb la presència d’uns 20.000 culers. Xifres similars a les de Roma i Wembley, el 2009 i el 2011, les dues Champions en tres anys de l’equip de Pep Guardiola que va marcar una època. Se’n van calcular més de 20.000 a París el 2006, la de Belletti. Més que a l’odissea d’Atenes el 1994, amb uns 17.000 blaugrana, però menys que la primera de Wembley, la que va canviar la història, amb uns 25.000 culers. Però encara hi ha una mobilització més mítica, que quedarà per sempre en la memòria col·lectiva. Els 30.000 de Basilea, la gran peregrinació del barcelonisme i el catalanisme que s’ha convertit en un símbol.
És mirar molt amunt, és situar el llistó a dalt de tot, però el Barça que té l’oportunitat de prendre’s la revenja contra el botxí de les dues finals que ha perdut és també l’equip dels rècords de seguiment, amb el doble sostre que va fixar en només tres setmanes –primer 91.553 i després 91.648– al Camp Nou, fa dos anys, d’un partit de futbol femení. I el sol fet d’anar a buscar els grans referents ja és prou significatiu de la revolució que protagonitzen Aitana, Alèxia i companyia.
Torí va ser l’esclat i va marcar el camí, però quedarà curt. Determinar fins a on s’enfila la xifra d’espectadors blaugrana a San Mamés fa de mal dir, entre la UEFA, el peculiar repartiment d’entrades i els compromisos, però també de les adquirides fa un mes llarg. Sigui com vulgui, el 25 de maig promet. Bilbao espera.