El Palau és la referència i Montjuïc és Portaventura
Els partits del Barça a casa són el Portaventura del futbol europeu, l’espai temàtic des d’on treure la pasta a aquell que també deambula pel Museu Dalí i la Sagrada Família, l’excusa perfecta per fer caixa a costa d’una massa social apartada per un client estranger que viu l’experiència amb l’artificialitat de qui busca la foto com si estigués a la Fontana di Trevi o a la torre Eiffel: Vendre l’ànima de l’estadi al millor postor és una forma mercantil de desdibuixar la identitat singular del club.
A més, no és un problema només de Montjuïc perquè els darrers temps al Camp Nou ja vam copsar la decadència de la grada per la barreja del soci obsessionat a pagar-se les vacances amb el seient, i per la cerca del club del diner fàcil a costa del turista que al matí va a Montserrat i a la tarda al Camp Nou com qui passeja per les Rambles: Som més que un club, concretament una multinacional.
A partir d’aquí, la conseqüència pot ser beneficiosa per a la junta, ser a Montjuïc envoltat de barcelonistes d’arreu del món que també poden ser madridistes d’arreu del món, provoca escenes decadents com l’onada quan empates contra deu a casa en un partit insalubre, i conseqüentment, que no hi hagi una fiscalització sobirana de la gestió de l’entrenador i la junta. A Xavi no se l’ha xiulat primer per llegenda, i després, perquè una part important del públic és allà com qui va a veure els Globetrotters.
Finalment, a l’aficionat que resisteix sense queixa a la invasió de l’espectador neutre i s’ha acostumat a les celebracions dels gols com qui viu el cap d’any a Times Square, li pot anar bé passar-se un partit d’Eurolliga pel Palau Blaugrana i a partir d’aquí valorar què passa quan un espai està omplert d’aficionats que no busquen una experiència sensorial, sinó que tan sols hi són per animar el club de la seva vida: El Palau és la referència i Montjuïc és Portaventura.