Respectem-nos una mica
A vegades el que fa més mal no és un final traumàtic, sinó el sofriment que genera el procés. El desenllaç, en aquests casos, té un cert punt d’alleujament. Per a tothom. Encara que la solució final no agradi a tothom o no reconforti ningú. Divendres es van precipitar els esdeveniments. Xavi no serà l’entrenador del Barça la temporada que ve. Com a mínim, fins al moment en què deixo enllestit aquest article i el lliuro al director, si em permeten la ironia.
No era fàcil gestionar la sortida de Xavi com a entrenador del Barça després de la tragicomèdia absurda que han protagonitzat els principals actors del club els últims mesos. Des del dia que l’equip va perdre per 3-5 contra el Vila-real i Xavi va anunciar la seva dimissió diferida, tot han estat despropòsits. Una sèrie de resultats correctes de l’equip van crear una il·lusió que Xavi va ser el primer de fomentar: “L’equip ha millorat des que vaig dir que me n’anava.” En realitat era una al·lucinació. Qui no es volia deixar enlluernar per les aparences sabia que la realitat era que els problemes de l’equip eren futbolístics i que no es resoldrien amb invocacions pseudoxamàniques. Laporta sí que va al·lucinar, ja sigui per l’aura simbòlica de Xavi, ja sigui per la ingestió de grans quantitats de sushi. Convertint casa seva en seu del club, ell i Xavi van revertir els esdeveniments anunciats. Es passava de “si no guanyem me’n vaig” i “és cruel i desagradable ser entrenador del Barça” a “em sento amb forces i capacitat”.
De sobte, des del club tot eren abraçades i un intent prefabricat de transmetre il·lusió. Si això va fer algun efecte, va durar poc. Les coses no són com fa vint-i-cinc anys, va dir Xavi. I a mig barcelonisme (entre ells Laporta) li va caure l’ànima als peus, mentre que l’altra meitat va començar a responsabilitzar Laporta de la (mala) situació. La bombolla de la il·lusió de la continuïtat de Xavi havia petat. A Xavi no se’l va contractar per explicar la (dura) realitat del club. La coneixem tots. La seva obligació era ajudar des de l’equip a intentar capgirar-la. I la de Laporta, tenir un rumb. En situacions de desorientació com aquesta se sol recórrer a la fugida endavant. La fugida ja té nom: Hansi Flick. Només calia executar la part més difícil: l’acomiadament de Xavi.
En tot aquest procés de l’últim mes, entre la decisió de mantenir Xavi i la d’acomiadar-lo, s’ha parlat sovint de respecte, concretament de falta de respecte. Segurament Xavi, per qui ha estat com a jugador en aquest club, no mereixia passar pel mal tràngol que han suposat els últims dies. Fa mal al cor veure que un símbol culer pateix. I Xavi ha patit, perquè abans de tot és culer. I un símbol. Però en l’embolic s’hi van posar ells tot sols. Ell i Laporta.
En aquesta espiral de contradiccions era molt difícil trobar una sortida respectuosa per a tothom. Com que totes les anades i vingudes eren més passionals que racionals, és normal que tots els protagonistes acabin amb rascades, per no dir ferides. En qualsevol cas, i no estic segur que ni als protagonistes ni als secundaris els hagi interessat gaire, qui sí que mereix més respecte són els socis i aficionats del Barça. I actuant com han actuat tots des de fa mesos, aquest mínim respecte no hi ha sigut. Per acabar-ho d’adobar, fins i tot ha sortit l’oposició a demanar passos al costat.
En fi, no m’atreveixo a fer pronòstics sobre el futur immediat del Barça. Qui s’atreveix a ser tan agosarat des d’una muntanya russa? De moment, més expectació que il·lusió. I esperant no caure en la indiferència. Sobre Xavi, sí que m’atreveixo a fer un pronòstic. Crec que pot arribar a ser un bon entrenador. Sobretot si, a partir de l’experiència viscuda, deixa de pensar tant com a jugador i comença a pensar més com a entrenador. Aquest segurament ha estat un dels seus hàndicaps a la banqueta del Barça. Necessita canviar la mirada: la diferència entre fer les coses i fer que passin. Molta sort!