Un bust de Mao al cim del Xixabangma
De la llista dels catorze cims principals de vuit mil metres, el més baix, el Xixabangma (8.027 m), també va ser l’últim que va quedar verge. La seva ubicació, íntegrament en territori del Tibet, el va aïllar de la cursa per conquerir les muntanyes més altes del món, que durant els anys cinquanta del segle passat va fer anar de corcoll les expedicions occidentals. Com que el règim xinès va vetar l’entrada d’estrangers al Tibet fins al 1978, els seus alpinistes tenien aquest vuitmil en règim d’exclusivitat. Potser per aquest motiu s’ho van agafar amb certa calma i el Xixabangma no va ser escalat fins al 2 de maig de 1964, catorze anys després de l’ascensió de Maurice Herzog i Louis Lachenal a l’Annapurna (8.091 m), la primera que va tenir èxit a un cim de més de vuit mil metres, i quatre després de l’ascensió al penúltim vuitmil escalat, el Dhaulagiri (8.167 m).
Sense aquestes circumstàncies geopolítiques de què parlàvem, potser el Xixabangma hauria estat el primer vuitmil a caure, atès que té un dels pendents més lleugers de la llista. L’expedició xinesa va comptar amb algun dels herois que havien participat en la primera expedició que, el 1960, va escalar l’Everest (8.848 m) per la cara nord, la tibetana, òbviament també tancada als alpinistes occidentals. Aquella ascensió va ser una qüestió d’estat, per al govern xinès, que la va utilitzar com a arma publicitària per difondre les virtuts del règim comunista. L’expedició al Xixabangma va adquirir el mateix esperit propagandístic. Ju Xing, líder de l’expedició, s’havia format com a alpinista a la Unió Soviètica el 1955 sense haver vist abans una muntanya i havia participat en aquella expedició a la muntanya més alt de la Terra, tot i que no va fer cim. Els anys 1961 i 1963 els xinesos ja havien fet, segons el relat oficial, dos reconeixements al Xixabangma, tot i que algunes veus defensaven que darrere d’aquests suposats reconeixements s’hi amagaven en realitat dos fracassos.
La qüestió és que l’expedició es va plantar al camp base de la muntanya amb un contingent de 195 persones, entre els quals hi havia 37 alpinistes. Diligents com pertocava (i pertoca) als súbdits del règim, els xinesos van muntar sis camps d’altitud en tres setmanes i ho van deixar tot a punt per a l’atac. El 25 d’abril, van entonar l’himne nacional al camp base i van entregar un bust de Mao Zedong als dotze alpinistes que farien l’atac perquè el traginessin fins al cim per commemorar la celebració de l’1 de maig. Estaria bé saber quant pesava la punyetera testa de l’estimat líder. El grup va haver de fer front a diverses vicissituds, com ara a la desaparició del camp 4, sepultat per una allau, però sis dies després va aconseguir fer nit a l’últim camp d’altitud, a 7.700 metres. Deu d’ells van partir l’endemà, el 4 de maig, cap al cim. Tots deu s’hi van plantar, després de rescatar sa i estalvi un dels expedicionaris, que va tenir una caiguda de vint metres. Mai abans tants alpinistes havien trepitjat de cop el cim d’un vuitmil. Van clavar-hi la bandera xinesa i van dipositar-hi el bust de Mao. D’això n’ha fet just 60 anys aquest mes. La primera repetició al Xixabangma no es va produir fins setze anys després, el 7 de maig de 1980, per part d’una expedició occidental formada per alpinistes alemanys. Qui sap si s’hi van trobar la testa de Mao.