Des d’un seient de San Mamés
El seient era al bloc 304. A la part superior de tribuna, escorat cap a un córner. Però hauria pogut ser a qualsevol altra zona. Hi hauríem viscut el mateix, fos on fos. D’entrada, perquè l’estadi és un luxe. Primera lliçó de la final. Amb el Barça exiliat al Lluís Companys i envoltat d’incertesa sobre el retorn al Camp Nou, i amb el Girona havent d’assumir que no tots els seus abonats podran viure l’estrena a la Champions en un estadi de Montilivi amb encant però ple de mancances arrossegades des de fa anys, entrar a San Mamés i experimentar-hi totes les seves comoditats fa enveja. L’escenari hi ajudava, i el guió ho va fer sublim.
El mateix club que desvariejava la vigília de la final amb l’anunci de l’adeu de Xavi tenia a Bilbao força més de 40.000 persones –d’aquí que fos indiferent també la zona que ens tocava– vibrant amb un partidàs de futbol. La ressaca emocional s’ha allargat. Pel regal de la final en si, amb un Barça excel·lint en concentració, competitivitat i, és clar, talent, capitalitzat per les dues Pilotes d’Or. Però també per l’alegria, l’entusiasme i la devoció amb què ho viu l’afició. Amb molta presència femenina i joventut. Amb un ambient sa i jovial. Sense ni una empenta. Ni en la gran festa al centre de Bilbao, ni en la multitudinària rebuda de l’autocar de l’equip.
Aquest Barça atrapa. S’imaginen què passaria si els partidassos i la pressió que generen no fossin exclusius de la Champions? Si les blaugrana no es passegessin en les competicions estatals? Faria falta.