Una família culer infiltrada a la Cibeles
Madrid. Cap de setmana familiar per celebrar els quinze anys de casats amb els fills, els quaranta vitals d’en Xavi i la Miren, i per accident, com quan et vaig dir “m’agrades” en lloc de “t’estimo”, la quinzena dels de sempre amb els ulls guenyos de qui no sap apreciar aquests moments de vida burlesca, de sonet delirant de Quevedo, de cançó humida de Sabina, de rèplica nihilista de Valle-Inclán, de la teva mirada culer dient-me que ni de conya et faré baixar a la Cibeles: m’ho repeteixes rient, i quan rius, ja ho saps, estàs molt guapa però no tens cap mena de credibilitat.
Sopem truites en un restaurant sense televisió prop de la Puerta del Sol, la clàssica de patata i ceba, la de ruca, i una de pernil i pebrot que és el més blaugrana que presenciarem aquesta nit, i mentre en Vianney ens parla dels llocs a descobrir a Madrid per ser una mica més feliç, un servidor, pare irresponsable, far fosc de l’esdevenir dels meus fills, víctima d’una sobredosi d’Enantyum per sobreviure a un dolor lumbar de vell sense glòria, mentalitzo els nanos sobre la necessitat d’escoltar algun “Puta Barça” per reafirmar-se un mateix de qui és, sobre la urgència de donar voltes a la Kaba per abraçar de nou la Creu, sobre el plaer eròtic d’estar enmig d’una apologia centralista amb el gest del contraespia, i evidentment, sobre l’esguard cabró de qui entra al mig del merder blanc amb un tanga d’una estelada i una propaganda de Junts amagada al mitjó: Només qui veu l’infern sap apreciar la rutina tensa de qualsevol purgatori.
Així doncs, després de convèncer la Maite (en el fons també hi volies anar), vam quedar amb l’Àlex i la Mimi perquè si ens maten, doncs escolta, que sigui amb més gent i així ja tindrem els màrtirs perquè Europa ens miri, Espanya es parteixi la caixa, i Catalunya ens faci ofrenes forals vàries perquè els partits polítics aboquin la seva mediocritat sobre la nostra memòria de màrtirs imbècils, tot sigui dit, es pot ser màrtir i imbècil alhora, i a vegades la millor manera de salvar-se de passar a la història com un imbècil és ser un màrtir.
No va haver-hi mesura perquè viure en general és no calcular, no veure l’abast real dels riscos, perquè si fos així aquí no tindríem fills, no faríem mai l’última copa, no firmaríem hipoteques, no seríem del Barça, no em dedicaria al teatre, no aniria a córrer de matinada pels boscos de Vilablareix, i sobretot, no m’hauries dit que sí. Així doncs, vam entrar convençuts, amb escalf, enmig d’aquesta cerimònia col·lectiva blanca on es fan apologies a les rimes assonants vàries seguint la gran tradició poètica del Segle d’Or, i allà vam trobar el punt en comú amb el “Puta PSG”, aquell moment de fusió de cultures, aquell instant on els fills et miren pensant en les vegades que els parles sobre la necessitat de ser persones íntegres: d’homes i rectes que deixen pòsit moral per a les següents generacions.
A partir d’aquí, després dels clàssics cants on es mostra la simetria entre nivell d’estudis, to de veu, i samarreta fora perquè estic molt fort, la cosa es posa interessant quan els més avançats pugen a marquesines i a llocs arquitectònics inestables. Nervis. Passarà? Tindrem la sort? I aquí, entre silencis on els líders pensen el nou cant i cauen al “Puta Barça” per manca de recursos, decidim marxar perquè soc conscient de la meva maldat, i tampoc vull que els fills em vegin rient quan l’Abascal de torn caigui sobre un estranger begut que és allà pensant que allò és el concert de la Taylor Swift. Prudència. Som catalans.