Als futurs candidats a la presidència del Barça
El Barça funciona com un club amateur, com la clàssica secta d’amics que després d’estius cremant els dits a la Play, doncs mira, hem trobat un lloc on podem jugar a ser mànagers generals de l’equip de les nostres vides. D’aquesta manera, basteixen una estructura d’influències basada en cadenes de favors per tapar les evidents mancances de gestió, i així, acaben convertint el club en un circ constant, en una entitat sense més rumb que l’acció-reacció crònica provinent dels estats emocionals variables del cap de la tribu.
Així doncs, no hi ha professionalitat, no hi ha pla, no hi ha demà, i tot plegat és un anar salvant el cul a mesura que les dificultats es posen a sobre la taula, sense pensar si d’aquí a sis mesos la situació necessitarà un gir de guió que obligui a desfer allò fet. Ara mateix el Barça és com qualsevol història d’una família nombrosa sostinguda pel carisma desordenat dels seus membres: des de fora se’n transmet una visió bucòlica, però a dins tots sabem que la realitat s’aguanta per un fil invisible.
De tots maneres, la història jutjarà Laporta per una primera etapa triomfant i una segona caòtica on va liderar del club sense calcular riscos personals mentre els salvapàtries s’amagaven perquè algú es mengés la porqueria de Bartomeu. Clarifiquem conceptes. La gestió de Laporta ha estat molt millorable i per mantenir-se ha anat prenent el poder a mode de Cèsar plenipotenciari, essent una imatge deformada dels grans personalismes que van dirigir el Barça en el passat, però Laporta no calcula, aquesta és la gràcia del personatge, es posa a primera línia de front sense valorar si a davant té un exèrcit desarmat o la flota britànica en el seu prime, o sigui, puja al ring sense mirar si té d’oponent Galindo o Mike Tyson: el Barça és l’única mesura dels seus actes, un modus operandi molt propi de Joan Gaspart i el seu moment antològic de contrició pública el dia del Sevilla.
Per tant, aquest ha de ser el punt de partida per fer una primera valoració de l’excedent de noms empresarialment mediàtics, familiars d’antics gestors del club, o portaveus dels poders fàctics de sempre que s’anomenaran els salvadors del Barça. Cinisme tot plegat. Per salvar l’entitat havien d’haver tret el cap aquell octubre del 2020 on les rates abandonaren el vaixell per estalviar-se una moció de censura, i tan sols Laporta i Font varen aixecar el dit amb la convicció d’intentar fer alguna cosa: Laporta ha de marxar tard o d’hora perquè el Barça no pot ser gestionat com una masia catalana, però en cap moment se li podrà retreure haver-se amagat quan la tempesta bolcava l’embarcació, un axioma no aplicable a tots els millennials modèlics que ara diuen: “No patiu, us salvarem nosaltres.”
Per això els nous i necessaris candidats han d’entrar amb un discurs diferent, sense donar lliçons als que van decidir prendre el club en dies de foscor absoluta, tenint clar que aquí no venen a salvar a ningú, que la temptació de vendre’s com un messies serà un boomerang quan ens adonem que son noms diferents defensant interessos antics, i per tant, s’han de concentrar a ser capaços de bastir alternatives amb foc nou lluny de Laporta, Bartomeu i Rosell, i conseqüentment, enterrant les històries de nissaga de poder que s’amaguen darrere els relats personals d’aquests personatges.
En definitiva, els estem esperant perquè és urgent que una nova generació, com ho feu Laporta el 2003, entri al Barça per professionalitzar el que ara és un club de taverna basca, però els inicis són importants, o sigui, la manera com entres a formar part del món mediàtic blaugrana és essencial per establir un discurs coherent i plausible que doni credibilitat. Laporta i els seus van tenir el lema immillorable dels millors anys de les nostres vides, van personificar la imatge del trencament del personalisme de Núñez (ara sembla com de conya), i van despertar una espècie de Yes We Can abans que existís el Yes We Can. Així doncs, veurem què ens dona aquesta nova generació que s’està movent per fer el salt a la llotja del Camp Nou, la generació nascuda a finals dels setanta i principis dels vuitanta, una generació que comença malament si parla de salvar el Barça perquè fàcilment se’ls pot dir: “Quan s’havia de salvar el club Laporta va fer un pas endavant per patriotisme blaugrana, mentre vosaltres, salvapàtries de manual, estàveu amagats esperant que us fessin la feina bruta.”