Geòrgia, el valor de l’antiestètica
Per alguns, és un clàssic que es repeteix en tot gran torneig de seleccions. Per una estranya raó que, segurament, té a veure amb l’empatia que acostuma a generar el més nyicris de la classe, en aquesta mena de competicions sempre hi ha un desheretat de torn que ens acaba robant el cor. En el cas d’aquesta Eurocopa, haurà estat Geòrgia. Un combinat que, com era de preveure, ha estat literalment escombrat del mapa en l’encreuament de vuitens contra Espanya, però que tot i així ha deixat un regust dolç en el paladar entre aquells que procurem buscar la vena essencialment emocional al futbol. L’anarquia tàctica, els noms impronunciables dels jugadors, una afició volcànica i un joc de contraatac vertiginós i tosc, són ja un llegat recognoscible que ens deixa un equip que, com a proposta, s’ha revalorat en aquesta Eurocopa, i que s’ha guanyat el dret que la seva evolució sigui tinguda en compte d’ara en endavant.
En el futbol de seleccions s’acostuma a asseverar, i amb cert criteri, que la figura de l’entrenador és clau, i encara més quan es tracta de projectes incipients, com és el cas. Willy Sagnol, aquell lateral dret francès que va fer carrera al Bayern de Munic de principis del 2000, ha estat en aquest sentit una figura que ha ajudat a donar personalitat i ascendència a un grup amb un currículum tan feble en grans cites internacionals. Com a entrenador ha tingut el mèrit, no sempre prou valorat i ponderat, de no complicar-se la vida i ser al més pragmàtic possible, filosofia que sobre un terreny de joc es tradueix a mirar de limitar al màxim les febleses –en aquest cas, la falta de talent col·lectiu– i, per contra, mirar de maximitzar les fortaleses. I sobre això, igual que passa amb la seva selecció de rugbi, Geòrgia ha demostrat ser un equip generós en l’esforç i el sacrifici, i malgrat que en certs partits –com el de Txèquia– han demostrat una tendència al desordre, la seva defensa de cinc ha estat la base sobre la qual han edificat un discurs futbolístic tan auster com inequívoc: aguantar al darrere amb l’ajuda d’un porter, Mamardashvili, que ha fet un campionat impecable, i, a la mínima, sortir al contraatac i aprofitar la velocitat i l’un contra un de la seva gran estrella, Kvaratskhelia, l’hàbil extrem del Nàpols pel qual ja es baralla mig Europa, per a desgrat d’un Barça que ja fa temps que el veu com un objectiu inabastable. El migcampista Kochorashvili, jugant en una posició un pèl més endarrerida que en el Llevant, i el davanter Mikautadze són dos dels altres noms que han estat determinants en el recorregut dels georgians en l’Eurocopa, i que tenen tots els números de la rifa per ser els jugadors que l’Eurocopa haurà posat a l’aparador per a goig dels seus agents, que ja s’ensumen un potencial traspàs. De fet, el salt que puguin fer els seus jugadors a lligues competitives i de certa exigència, com l’espanyola o per descomptat la Premier, serà un factor determinant a l’hora d’elevar el sostre del futbol de Geòrgia com a combinat. Si això acaba sent així, ja es veurà, però, de moment, la victòria contra el Portugal d’un tal Ronaldo va ser un moment que ja no ens podrà robar ningú i que ens ve a dir, també, que el futbol pot ser l’antiestètica més pura. Afortunadament.