El desfibril·lador del Barça
L’Eurocopa no ha estat generosa amb el futbol, i no per falta de partits (50), ni de futbolistes amb talent, sinó per falta de futbol, si entenem per futbol sortir decidit a marcar gols per guanyar partits. D’això hem anat escassos, i ho demostren la terrorífica estadística ofensiva de França o Anglaterra, presentant-se a les semifinals del torneig amb 3 i 4 gols, respectivament (5 partits), i en el cas dels francesos, sense marcar-ne cap de jugada (un de penal i dos en pròpia). Pas de problem per a Deschamps, un resultadista de rècord Guinness que guanya mundials i bat rècords sortint a no encaixar i que dimarts, amb l’1-0 matiner contra Espanya, sentia que tot estava en ordre. Com Lluís XVI a finals del segle XVIII, ni s’ensumava la revolució que li venia al damunt. I qui va assaltar la Bastilla i ho va canviar tot va ser Lamine Yamal, amb el seu talent, el seu atreviment, els seus 16 anys, 11 mesos i 25 dies i el seu quart d’ESO acabat d’aprovar. L’estiu passat era la perla de la Masia, un any després ja és la perla del Barça, però el gol per l’escaire que va posar cap per avall la semifinal de l’Eurocopa i el seu MVP al final del partit ja l’han convertit en la perla del futbol mundial.
Lamine & Nico
La selecció espanyola ha estat fins ara la millor del torneig perquè té grans virtuts, jugadors descomunals com Rodri, Fabian, Dani Olmo i una alegria davant que no se l’acaba, amb Nico Williams i Lamine. Però quan Espanya tremolava i les enfants de la Patrie començaven a pensar en el 2-0, Lamine Yamal va ser el desfibril·lador que va tornar el seu equip a la vida. Ell solet va canviar la història, va guillotinar el somni francès i va deixar M’Bappé amb un pam de nas (i mai millor dit). Passi el que passi a la final, Lamine s’ha coronat, s’ha investit de poder i de glòria; autèntic manà per a un Barça famèlic d’autoestima, que ha tornat a treure petroli de la Masia i que somia ara amb ajuntar-lo amb Nico Williams al Camp Nou per despertar el barcelonisme i fer la seva pròpia revolució. Només per això, ja ha valgut la pena empassar-se tota l’Eurocopa inclòs el rojigualdisme que acompanya l’equip espanyol.
L’Europeatge
El Barça va afrontar l’estiu molt enfocat a protegir els seus jugadors, perquè hi havia Eurocopa i Jocs Olímpics, perquè la selecció espanyola ho vol tot sempre, i perquè ja sabem el pa que s’hi dona i el peatge que s’acaba pagant en forma d’absències, de sobrecàrregues i de lesions. Però la cosa no acostuma a acabar bé, i aquest cop no ha estat diferent. Si Lamine Yamal s’estalviarà el doblet és només perquè a algú li ha fet por i vergonya explotar un nano de 16 anys, però Fermín tornarà d’Alemanya per empalmar amb la cita olímpica a París. Pedri tornarà amb crosses, cortesia de Toni Kross i del plantejament guerriller de l’Alemanya de Nagelsmann. Araujo també tornarà lesionat de la copa Amèrica. I encara no hem acabat, però ja sabem que Flick haurà de construir el seu equip sense els migcampistes, amb Gündogan de vacances, Pedri i Gavi lesionats, De Jong entre cotons i Fermín a París i amb les vacances per fer, i amb els dos centrals titulars (Araujo i Cubarsí) a la infermeria un i als Jocs l’altre. Una pel·lícula de por i una finestra d’oportunitat per al pivot del Barça Atlètic Marc Casadó.
