Nico és el que cal?
Ja se sap que, en les competicions de seleccions, la pulsió identitària és un factor inevitable. I si hi ha Espanya pel mig, aquest principi ja és llei, circumstància que impedeix, o directament impossibilita, tenir un debat serè, fred i analític sobre qüestions estrictament esportives. Però, per intentar-ho, que no quedi. Si parlem d’això, només i únicament de futbol, el triomf del combinat de Luis de la Fuente ha estat tan rotund com inequívoc. I no exclusivament perquè hagi estat la campiona, que això és una obvietat, sinó perquè el seu joc ha estat el més solvent, contundent i brillant. I, a més, amb diferència. Analitzant els perquès d’aquesta superioritat és, però, quan entrem en el terreny més subjectiu. Un podria començar glossant la figura de l’entrenador. Luis de la Fuente, un personatge d’aquells que han aportat seny tàctic i, això sí, unes conviccions de pedra que ha dut fins a les últimes conseqüències. Que Laporte havia de ser sí o sí a Alemanya malgrat el bram general de la caverna? Doncs allà ha estat el central basc, i Déu-ni-do l’Eurocopa tan superlativa que s’ha cascat, tot sia dit.
Aprofundint un pèl més en la dissecció de què ha estat exactament el factor desencadenant d’aquest equip, la reflexió que a pràcticament tothom li ve al cap és la dupla Nico Williams-Lamine Yamal. I així ha estat, o potser no tant? És inqüestionable que els dos extrems han tingut una repercussió decisiva en l’esdevenir del campionat, no només escenificant a la perfecció el que representa aquell clàssic del futbol de jugar amb dos estilets que obrin el camp i desembussin l’atac, sinó amb l’afegit, a més, que tant l’un com l’altre han demostrat tenir gol. Si a això hi sumem el factor de la seva joventut, la química personal entre ambdós, les càbales sobre si compartiran vestidor aquesta temporada o no i, finalment, aquest debat tan maldestre, esbiaixat i capciós que s’ha generat sobre els seus orígens, l’impacte mediàtic i emocional de Nico i Lamine sobre la marca Espanya s’ha multiplicat exponencialment. Però, insistim, futbolísticament parlant, la clau de volta d’aquesta selecció ha estat això? Si partim d’aquella màxima de Menotti que el futbol és alhora “ordre i aventura”, potser hem de girar els ulls i assenyalar la figura de Rodri. Escollit millor jugador del campionat, el mig del City ha estat colossal partit rere partit, donant equilibri a l’equip en la construcció de joc però, també, en el replegament defensiu, prenent gairebé sempre la decisió encertada en la passada i mai, absolutament mai, enxampat fora de posició. No deu ser casualitat que aquest Rodri convertit en estrella sigui un producte modelat a la imatge del Pep Guardiola entrenador, el mateix que entén que la de pivot és la posició clau en qualsevol projecte i que, potser per això, en el seu dia també va dedicar hores de feina i talent per construir un altre futbolista per a la història com va ser Busquets.
Arribats fins aquí, i amb el mirall d’un equip que a més de guanyar una Eurocopa ha demostrat que pot ser un referent, la pregunta que s’ha de fer el Barça és si els quatre rals que pugui arreplegar aquest estiu han d’anar al fitxatge de Nico Williams. Insistim en l’argument: el talent del de Pamplona està fora de dubte i la connexió que poden tenir amb Lamine i Lewandowski ja ens fa salivar a tots. Però no va d’això. És el jugador que realment es necessita, tenint en compte que només hi ha una bala de plata per gastar? I amb tot el que hem dit, no seria millor apostar-ho tot a un mig centre jeràrquic que apuntali l’equip i estableixi ordre des d’allà? La humil resposta de servidor de vostès és que sí, i veient la segona part de la final de l’Eurocopa un tindria pocs dubtes que l’escollit hauria de ser Zubimendi, el relleu circumstancial de Rodri a la segona part i que va demostrar quin jugador pot arribar a ser. Però, és clar, aquest no és dels que venen samarretes, oi, Laporta?