De Jocs i de malediccions
Les lesions sempre fan patir. Tots els esportistes han de competir amb aquest neguit i gestionar l’amenaça, que agafa més volum quan s’acosten els grans esdeveniments. Els Jocs, és clar, ho són, i de primera magnitud. No només hi ha espai per a les grans gestes, sinó que també s’ha de conviure amb les decepcions. I molt més frustrant que no assolir els objectius un cop s’hi participa, és quedar-se sense lloc, no pas per demèrits sinó per impediments físics. I si són d’última hora, encara s’agreuja més la sensació de frustració. En trobaríem exemples en totes les grans cites. Als Jocs de Rio, li va tocar a Marc Gasol. No va ser pas per una lesió a l’últim moment, perquè l’arrossegava des del febrer amb els Grizzlies, però Scariolo confiava a recuperar-lo i el va voler esperar fins al final. No va poder ser, i ho va anunciar el mateix pivot quinze dies abans del començament dels Jocs. L’ara president del Bàsquet Girona va acabar reapareixent a l’octubre. I encara va tenir l’oportunitat de jugar uns altres Jocs, a Tòquio. Els seus tercers, sense l’èxit, això sí, de Pequín 2008 i Londres 2012, d’on va marxar amb la medalla de plata.
A París, no hi ha l’atleta Maria Vicente, de qui encara recordem les llàgrimes d’incredulitat i frustració fa uns mesos en el mundial de pista coberta a Glasgow, en tenir clar de seguida que s’havia fet una ruptura al tendó d’Aquil·les i que, per tant, es quedava sense mundial i sense Jocs Olímpics. Garrotada que, per força, has d’anar assimilant amb el pas del temps. Més tard va caure la base maresmenca Sílvia Domínguez, per una lesió en un torneig de preparació. L’últim català de quedar-se sense els Jocs de París, quan ja s’hi veia, és Joan Cañellas. Una lesió al soli de la cama dreta, durant un amistós de preparació contra Noruega, barrava les portes a un dels millors jugadors de l’handbol català. Amb l’agreujant que la frustració era repetitiva per al lateral de Santa Maria de Palautordera, que ja es va perdre els Jocs de Tòquio també per culpa d’una ruptura muscular. La maledicció dels Jocs.
“A vegades les coses no surten com un espera, desitja o, inclús, com un es mereix, després de molta feina i sacrifici. Semblava difícil que es repetís aquesta sensació, però les coses són així. És trist acabar d’aquesta manera”, expressava Cañellas, que al setembre farà 38 anys i tenia decidit que París 2024 fos el colofó d’una trajectòria espectacular, amb un or mundial, dos europeus, una Champions i títols de lliga en cinc països diferents.
No deu ser prou consol ara mateix per a Joan Cañellas, però la maledicció no espatlla de cap manera una carrera brillant i un palmarès de luxe. I com a mínim casos com el seu no tenen el punt de dramatisme d’esports més minoritaris i més mal pagats, en què una inoportuna lesió després d’anys de preparació et pot arraconar no només d’un somni olímpic, sinó d’obtenir bons resultats que al cap i a la fi repercuteixen en la manera de guanyar-te la vida per poder continuar fent carrera sense haver de patir. Ho relata en una entrevista Aina Cid, una de les protagonistes catalanes de París 2024.
Hi trobarem a faltar esportistes que mereixien ser-hi, com Maria Vicente, Sílvia Domínguez i Joan Cañellas, però hi estarem molt ben representants, amb gairebé un centenar d’esportistes del país.