Nerviosisme
Detecto darrerament nerviosisme creixent en els clubs catalans de primera divisió. A l’entorn de l’Espanyol esperant fitxatges, criticant la propietat xinesa i les seves extensions a la directiva i la secretaria tècnica. però també, alguns, patint ja per l’entrenador que els ha pujat a primera i que ha deixat bones sensacions. Si tot comença bé, doncs millor, però ja hi ha qui busca substituts i això no té cap sentit. Ja la temporada passada es van precipitar amb la destitució de Luis Garcia i no la van encertat precisament, si fem cas que el seu substitut també va ser destituït. Deixin treballar.
Al Girona, que encara viu el somni de ser equip de Champions, també se senten veus crítiques. Jo crec que forma part dels creixement del club i el procés de culerització que pateix per part de nouvinguts que creuen que tot serà bufar i fer ampolles i que seran els primers a demanar caps si a les primeres deu jornades no es lluita per Europa. Ep, tothom té dret a exigir més i ara amb un pressupost que ja no és el de la temporada passada, però per la manera que es mostren alguns, a les xarxes i a alguns mitjans, semble que l’obligació sigui guanyar-ho tot. I no, l’obligació es lluitar per tot, però essent conscients que la temporada passada va ser un fet extraordinari i que difícilment tornarà a succeir. I que si passa, oli en un llum. També hi ha crítiques d’aficionats de pedra picada, dels de tota la vida, que xalen amb la nova realitat però creuen que el club s’hauria de comportar com quan eren cinc-cents al camp (i soc generós). La realitat del Girona és la que és. Ha marxat gent i potser en marxarà més i caldrà veure com funcionen els nous fitxatges, que n’hi haurà. L’objectiu continua essent la permanència sense patir i competit a la copa i sobretot a la Champions. I si tot va sobre rodes, a bodes em convides!
I el Barça. Que si l’entrenador no parla. Que quan parla no diu res. Que exigeix fitxatges. Que cal vendre gent. Que cal apostar pels joves. Que cal tenir veterania. Bla, bla, bla. És lògic perquè l’entorn és el que és. De nou hi haurà qui encertarà totes les baixes i els fitxatges, perquè haurà dit totes les possibilitats. He seguit les tertúlies aquests dies i a vegades fa mandra, els ho ben asseguro. Ja m’agraden, les tertúlies, però estaria bé que les opinions, els desitjos, la voluntat d’influir no es barregessin amb la informació. Sí, ja ho sé, fora d’aquí passa, i molt més. Però mirar el que fan els altres i no veure que també es fa aquí, provoca una mica de cansament.
Mirant les coses de lluny, com fa anys que faig en el món de l’esport, puc dir que es detecten molt els partidismes. No a favor d’un equip o altre, que també, sinó els partidismes per donar suport a un o altre candidat a no sé ben bé què. A vegades, en plena tertúlia, he de trucar a algun amic que està a la pomada per preguntar si aquest decanta cap a un o altre candidat. Un estat de nerviosisme que en ocasions fa veure que hi ha algú que s’hi juga les garrofes si es presenta un o altre candidat i que hi haurà recompenses si el guanyador és un o altre. Parlo bàsicament del Barça i de la gent que decanta cap als qui manen o cap als qui volen manar.
Estiguin tranquils. S’esperen baixes i fitxatges a tots els equips. Deixem treballar i després, quan la pilota rodi, es podran destacar encerts i errors. Però ara mateix detecto molt de nerviosisme que no té tant a veure amb el que pot passar com amb el que els agradaria que passés a alguns.