La del Mont Blanc (4.808 m) és una d’aquelles ascensions alpinístiques que han quedat banalitzades erròniament a causa de la massificació. És cert que la seva ruta normal no planteja, ni de bon tros, reptes tècnics d’envergadura i que per a un alpinista experimentat i en bon estat de forma pujar-hi és bufar i fer ampolles. Però són molts els que tenen la mania de saltar-se etapes en el seu progrés com a alpinistes i fan front al gegant dels Alps abans d’hora per “fer currículum”. Al cap i a la fi, parlem d’un cim que voreja els 5.000 metres, cota en què ja es pot patir el mal d’altura i on poden tenir lloc fortes tempestes associades a l’alta muntanya. A més, la ruta normal per l’aresta de Goûter presenta perill de caiguda de pedres durant el tram de pujada fins al refugi del mateix nom (3.800 m) i, a partir de la glacera, és necessari l’ús de material de seguretat a causa de les esquerdes amagades sota la neu, que pot cedir pel pes d’una persona.

La massificació del Mont Blanc –segons xifres d’abans de la pandèmia, més de 20.000 alpinistes de mitjana intentaven escalar-lo cada any– va dur les autoritats franceses a moure fitxa per regular l’accés a la muntanya. Van prohibir-hi la pernoctació en tendes –sota amenaça de multa de fins a 300.000 euros– i van equiparar la quota d’alpinistes diària al nombre de places dels refugis de les diferents rutes (264), als quals només es pot pernoctar amb reserva prèvia.

A diferència d’ara, el 7 d’agost del 1786 segurament només Jacques Balmat i Michel-Gabriel Paccard van aventurar-se pels pendents nevats del Mont Blanc. Havien respost a la crida del científic Horace-Bénédict de Saussure, que, amb la motivació de comprovar si la pressió atmosfèrica es reduïa amb l’altitud, oferia una recompensa econòmica als primers que escalessin el sostre dels Alps. Balmat, guia de Chamonix i mineralista, havia fet dos atacs previs que van acabar en fracassos. El primer, en solitari, el juliol del 1786, i el segon, només uns dies després, amb un grup de cinc persones més.

En baixar de la muntanya, Balmat va tenir coneixement que el metge Michel-Gabriel Paccard, veí com ell de Chamonix, anhelava el mateix objectiu. Ho havia intentat el 1783 i el 1784, però tampoc no va tenir èxit. Balmat i Paccard es van entendre i van atacar la muntanya plegats. La tarda del 8 d’agost del 1786, després de superar no poques dificultats, van aconseguir trepitjar el cim, on van passar mitja hora i on Paccard, equipat amb un baròmetre, va confirmar la teoria de la reducció de la pressió amb l’augment de l’altitud. Com si d’una pel·lícula de Hollywood es tractés, l’èxit de l’expedició va quedar reblat amb la història d’amor entre Balmat i la germana de Paccard, que es van acabar casant.

Amb aquella escalada, a més, es donava per inaugurat l’alpinisme modern, pràctica que fa referència a l’ascensió dels cims alpins però que finalment ha donat nom a tota l’activitat, independentment del lloc on es porti a terme. Per cert, un any després d’aquella ascensió, el mateix De Saussure, acompanyat de Balmat i d’una quinzena de persones més, va tenir l’oportunitat d’arribar al Mont Blanc, on va calcular la seva altitud aproximada.