Sem­pre m’és difícil res­pon­dre a la pre­gunta sobre quina és la meva ori­en­tació política. La majo­ria de per­so­nes espe­ren que escu­lli entre esquerra, dreta o cen­tre. Però a mi la idea que totes les meves con­vic­ci­ons hagin d’encai­xar en una de les tres capses em sem­bla estra­nya. Pri­mer de tot, l’esquerra i la dreta només creen un dels eixos per iden­ti­fi­car-nos política­ment. Esquerra Repu­bli­cana, tot i ser d’esquer­res, ha mos­trat poca volun­tat de tren­car l’statu quo per fer pas­sos cap a la inde­pendència. Junts, que vira cap al cen­tre en l’eix ideològic, és més radi­cal en la seva con­fron­tació amb l’Estat espa­nyol. La dico­to­mia entre esquerra i dreta també enter­bo­leix debats que asso­li­rien un con­sens més ampli si els emmarquéssim des d’una altra pers­pec­tiva. De fet, alguns par­tits són capaços d’apro­var o rebut­jar una llei només perquè l’asso­cien amb l’esquerra o amb la dreta, sense pen­sar si la llei és la millor res­posta a un pro­blema con­cret.

El debat sobre la par­ti­ci­pació d’Imane Khe­lif i Lin Yu-Ting a la cate­go­ria feme­nina de boxa en els Jocs Olímpics de París pateix d’una con­ta­mi­nació simi­lar. El com­bat entre Khe­lif i Angela Carini, que va durar només qua­ranta-sis segons, va des­en­ca­de­nar una allau d’abu­sos sobre Khe­lif, acu­sant-la de pre­ten­dre ser transgènere només per apro­fi­tar-se de les altres boxe­ja­do­res. De fet, Khe­lif no és transgènere. És una per­sona amb diferències del desen­vo­lu­pa­ment sexual (DDS) i, a l’hos­pi­tal, quan va néixer, li van assig­nar el gènere femení, amb el qual ella s’iden­ti­fica. Però la seva par­ti­ci­pació ha obert un debat sobre qui pot par­ti­ci­par en l’esport femení i què vol dir ser dona.

Haig de reconèixer que jo, de boxa, en sé ben poc. I no crec que sigui el més indi­cat per con­tri­buir a aquesta dis­cussió. Dit això, no tinc clar que deba­tre què és ser dona sigui la millor manera de resol­dre el cas par­ti­cu­lar de Khe­lif i Yu-Ting. Estem en un moment de tran­sició on els con­cep­tes d’home i de dona estan en qüestió. Aquest debat des­perta reac­ci­ons vis­ce­rals tant d’aque­lles per­so­nes que volen pre­ser­var a tot preu els con­cep­tes tra­di­ci­o­nals de gènere, com de les per­so­nes que cre­uen que la dico­to­mia entre dona i home opri­meix qui no encaixa exac­ta­ment en una de les dues cate­go­ries. Com a cata­lans que hem patit un Estat espa­nyol que ha vol­gut con­tro­lar i defi­nir, sense tenir en compte la nos­tra iden­ti­tat naci­o­nal, què vol dir ser català, hauríem de ser molt més sen­si­bles i res­pec­tar com les per­so­nes s’iden­ti­fi­quen, inde­pen­dent­ment de si un ho entén o ho com­par­teix. Però la qüestió està ara massa pola­rit­zada.

Així doncs, el debat sobre Khe­lif i Yu-Ting s’hau­ria de cen­trar en si real­ment tenen un avan­tatge com­pe­ti­tiu injust, que empo­breix l’espec­ta­cle o posa en perill les altres boxe­ja­do­res. En l’època del big data, aquesta qüestió ha de ser més fàcil de resol­dre. Els experts han de defi­nir els paràmetres per­ti­nents. I hem de ser cons­ci­ents que tota decisió tindrà un punt d’arbi­tra­ri­e­tat. Però d’aquesta manera evi­taríem que el debat estigués defi­nit per les agen­des polítiques, i prendríem deci­si­ons per al bé de l’esport i de les espor­tis­tes, Khe­lif i Yu-Ting inclo­ses.