Hansi Flick: el tecnòcrata de Laporta
El Barça ha gaudit aquest estiu de la placidesa del context, o sigui, beneficiat per dos mesos esportivament hiperactius i pel clàssic deliri polític català, ha necessitat aquella pausa beneficiosa per a la construcció, per al descans emocional de qui pren distància respecte del cas del sushi i els vaivens anàrquics de la llotja, o sigui, la tímida reconstrucció de si mateix sobre la base d’una contradicció difícil de pair pels puritans: l’esperança del canvi ve donada per un entrenador aliè a l’univers Barça.
Així doncs, Laporta fa un doble o res amb un personatge forà a la realitat paranoica del club, amb un ignorant de les guerres caïnites de l’entitat que no pot entendre les crítiques sense traductor: el darrer intent del president per acabar el mandat amb garanties és un foraster, un Clint Eastwood a les portes d’una ciutat en flames, l’home de negre reestructurant sense emoció un país en estat d’emergència.
Per això, en anys de discursos emocionals barats sobre la necessitat de ser molt del Barça per dirigir-lo amb garanties, en dies d’abraçades perquè ets llegenda, som llegenda, i gràcies a les llegendes sense qualificació ens agradem poc i ens estimem menys, és d’agrair la irrupció pausada de la fredor del tecnòcrata, de l’home equilibrat amb l’autoestima a lloc, del professional deslligat emocionalment del més que un club i menys que un país, de la persona sense hipoteques que no guarda a la tauleta una llista amb favors i greuges: el Hansi Flick que ha de marcar el seu camí deslligant-se dels familiars, amics i coneguts que sobrevolen la cort del president amb l’ambició de ser algú a l’hora de prendre decisions.
Per tant, Flick només funcionarà si és Flick, si aconsegueix dibuixar un esdevenidor apartat dels vaivens d’uns dirigents perduts en els seus criteris canviants, en la necessitat d’esprémer el present per salvar-se del judici de la història, o sigui, en la urgència de trobar en els resultats esportius la redempció pública d’una labor buida de contingut i plena de personalismes populistes: només Flick pot salvar qui fa un temps no s’havia plantejat dur un outsider de la realitat blaugrana.
De totes maneres, perquè el Barça és un club amb una massa social prou neuròtica com per ser tractada en estudis de psicologia comparada, també convé aïllar el tècnic dels traumes compartits com a col·lectiu maltractat per la història, del subconscient propi barrejat amb les paranoies d’un conscient sense rumb, i de les frustracions grupals que amalgamen el Barça amb identitat de país, causa de la nostra alegria, i experiència fonamental per gaudir d’una vida més o menys plena: el Barça com a camp de proves dels desajustos psicològics lligats al català mitjà de vida ordinària.
En definitiva, Flick ha de fugir dels paràmetres clàssics del Barça per triomfar en el Barça, i ara mateix, en aquest precís instant de certa variabilitat psiquiàtrica a nivell de club i massa social, convé la figura de l’analista extern, de qui no sap qui és Josep Lluís Núñez, que no va saludar mai Cruyff (o sí, però no hi va tenir una conversa seriosa), que va guanyar a Múnic la Champions que no va tenir Guardiola, que no sap com era el Laporta del 2003, que va suportar els Beckenbauer, Hoeness i Rummenige, i el més important, que ha entrat amb perfil baix, sense despertar excessiva il·lusió, amb temps per situar-se gràcies a l’Eurocopa, els Jocs, i Catalunya en general: només ens pot fer feliç qui entra dins nostre com qui no vol la cosa, sense fer fressa, lleugerament de puntetes.