Drets civils ‘vs.’ drets esportius
Ara que s’han acabat els Jocs Olímpics i és d’esperar que els Paralímpics que arrenquen dilluns no esvalotaran més el vesper, toca trobar un punt de pausa i reflexionar sobre una qüestió incomodíssima que sacseja l’essència de l’esport que hem conegut: la col·lisió entre els drets civils i els drets esportius. Sí, escric col·lisió a propòsit perquè fins ara ningú ha trobat la solució perquè tots dos convisquin en harmonia. I com més temps passa, més em temo que no es trobarà. A París es va originar un sarau important al voltant de la boxejadora algeriana Imane Khelif perquè va resoldre el seu primer combat amb un cop en el primer minut que la fatxosfera política mundial va considerar massa contundent per haver estat engaltat per una dona. Que si és un home, que si és trans..., i un cop escampada la merda pel clavegueram de les xarxes socials alimentades per Melonis i espècimens similars, a veure qui és el valent que ho atura. Doncs resulta que Imane Khelif va néixer dona. Si és intersexual (la desconeguda I del col·lectiu LGTBIQ) no ens ho han acabat d’aclarir.
Però l’enrenou de Khelif no és res vist el que va causar la irrupció de l’atleta sud-africana Caster Semenya (1991), dominadora del mig fons femení des del 2009 fins que els reguladors esportius van obligar-la –a ella i a totes les que vulguin competir en l’àmbit femení– a reduir dràsticament els nivells de testosterona. Semenya té una alteració que fa que, si bé té òrgans sexuals externs de dona, li falti l’úter i, en canvi, té testicles no visibles. La restricció de la federació internacional és del 2018 i el cas no es pot considerar tancat perquè, si bé el Tribunal Europeu dels Drets Humans admet que la IAAF podria haver discriminat en funció de la seva condició d’intersexual, tampoc obliga a modificar els límits de testosterona. Semenya, de 33 anys, potser rebrà una alegria de la justícia suïssa, però fa l’efecte que serà tard per a la seva carrera esportiva.
Com més s’avança en el reconeixement dels drets civils, més complexitat s’introdueix i més prim s’ha de filar en les regulacions per protegir els drets de tothom en un equilibri que sovint no sembla equitatiu. Si la determinació de gènere és un dret individual protegit per les legislacions més progressistes, quan es generalitzi no es podrà excloure de competicions d’àmbit femení algú que es reconeix i declara dona. Alhora –i aquest és un principi tan sòlid com l’anterior i el que ha adduït sempre la IAAF en el cas de Semenya– s’hauran de protegir els drets de les dones nascudes dones, sense trastorns del desenvolupament sexual com el que afecta Semenya i amb cromosomes XX i nivells de testosterona –popularment coneguda com l’hormona masculina– en sintonia amb les dones nascudes dones. On és el punt d’equilibri? La IAAF –amb el suport del món científic– s’aferra a la testosterona com a criteri de valoració. Si el llindar és l’apropiat, podrà ser –o no– motiu de controvèrsia. En canvi, la solució proposada a Semenya sí que té un punt repugnant: o competeix amb els homes o redueix la testosterona en sang amb ajuda farmacològica, proposta que equival a admetre que qui s’ha significat perseguint el dopatge pel que té de frau esportiu –IAAF, COI– és alhora capaç de fomentar una mena de dopatge invers per reduir el rendiment en uns altres casos, pocs però cridaners.
I així estem consumint l’any 2024, havent posat fil a l’agulla però sense haver cosit la puntada definitiva en una qüestió que fa una dècada i mitja que s’arrossega i que escriurà capítols encara més abrandats el dia que una persona nascuda home però que es determini dona reclami poder competir esportivament en l’àmbit conegut com a femení.