Flick, la necessitat d’un entrenador madur i equilibrat
Quan després d’anys de vaivens emocionals t’arriba per fi una persona madura a la direcció tècnica del Barça, el debat de si juga amb doble pivot o amb un quadrat amb forma de triangle equilàter passa a ser secundari, i aquí, en aquest elogi a la normalitat de qui viu la vida amb mirada planera, hi ha el capital de l’entrada de Hansi Flick: encomanar al seu entorn un l’equilibri personal que aporta confiança i estabilitat a tots els neuròtics que sobrevivim a pesar del Barça.
Així, doncs, després de l’aterratge d’un entrenador radicalment extern a la història recent del Barça, no hi ha traumes pretèrits provocats per acusacions demagògiques de vint anys enrere, no hi ha necessitat d’empaitar les petjades de Guardiola per demostrar ves a saber què a ves a saber qui, no hi ha el xantatge emocional de pertinença el club per maquillar mancances tàctiques, no s’està debatent amb conceptes de salut emocional per defensar una gestió deficitària, no es tenen exabruptes d’impotències davant de decisions arbitrals concretes i, el més important, no s’està apuntant retrets bufons a la llibreta de les ofenses per treure-ho el dia de demà com una criatura amb l’orgull redimit: viure és més senzill i ser entrenador del Barça no és tan important per l’esdevenidor d’un país perquè al final després de cada diumenge ve un dilluns de lleganyes mandroses, res més que aquesta meravellosa realitat prosaica per ser moderadament feliç.
Per tant, l’arribada de Hansi Flick ha portat la fredor de la mirada externa de qui ve a Barcelona a treballar, no a acomplir el projecte més important de la seva vida, de qui entra al club amb l’esguard analític per realitzar la seva feina mentre abandona les mil guerres caïnites pels avorrits de viure, de qui faria bé de seguir dissimulant el seu nivell de castellà per continuar amb la neutralitat de les rodes de premsa amb anglès: molt necessitats d’un entrenador que defuig amb serenor els titulars hiperbòlics per evitar portades sense contingut.
Per això és d’agrair l’estabilitat que ha portat Flick en un club familiaritzat a navegar entre aigües rebels, la linealitat anímica a l’hora de manegar la gestió caòtica d’una entitat que primer fitxa i llavors fa moviments delirants per inscriure, aquesta rutina diària de qui passa un dia més a l’oficina més calenta del país amb el posat de Morgan Freeman pensant com trobar el vil malvat.
A partir d’aquí els resultats seran els element indiscutibles per enjudiciar la seva trajectòria, la glòria social o l’oblit etern, el judici per adonar-nos si això que tant ens agrada ho acabem estimant i si aquest principi d’enamorament serà sostingut en el temps, però mentrestant, perquè quan estàs enfangant fins al capdamunt qualsevol bona notícia l’esperes amb candeletes, la presència del pistoler impertèrrit ens ha aixecat del divan del psiquiatre: el culer camina amb falsa serenor pel jardí del centre hospitalari tot esperant saltar la tanca per alliberar-se dels propis traumes.
En definitiva, el Barça només es podrà reconstruir amb l’equilibri dels seus gestors, amb la mentalitat assossegada de qui ha vertebrat una història personal més enllà del club, de qui no fa drames dels entrebancs rutinaris, de qui treballa sense preparar la pròxima excusa per sortir net del problema, de qui aplica la urgència imperativa de decidir amb el bisturí de cirurgià separant-la de la vinculació emocional amb l’entitat: el nostre Hansi Flick sense fitxatges perquè al final serà veritat que ell era el fixatge imprescindible.