El culer s’està posant calent
El juliol va ser d’escepticisme genèric i d’un desànim redundant que ens recordava la letargia dels darrers estius, però amb tres partits de lliga n’hem tingut prou perquè entre Hansi Flick, Lamine Yamal, Dani Olmo, els nanos de la Masia escopint al rostre del poder, la malversació moral de Sota Grado SA, i tota la caverna vomitant sang contra el Barça, l’aficionat culer es posi calent davant la idea de guanyar una lliga preparada perquè se l’emportin per decret els lletjos d’Space Jam.
És una lliga de dualismes, de la grandesa superba de qui ha repetit la vella fórmula dels galàctics contra qui ha tornat a la Masia fent de la necessitat virtut, de qui està consolidat a l’elit contra qui viu cada dia com una oportunitat per acomplir les belles il·lusions d’infantesa, de qui es creu mereixedors dels aplaudiments rebuts contra qui té la fantasia que passin els mesos per debutar al Camp Nou: de qui defensa aquell que el paga contra qui protegeix casa seva amb sang, suor i llàgrimes.
Per això de cop i volta aquesta lliga s’ha convertit en una causa personal, en un tirar endavant amb la desgràcia de la lesió de Marc Bernal, d’un seguir fins al final amb els nostres, de recuperar l’orgull de qui veu jugar la seva gent amb l’actitud del somni acomplert, d’entendre que el Barça sempre torna quan mira a la Masia, quan recorda qui és, quan agafa de nou la pròpia identitat com a manera de viure: el Barça que només sap viure essent el Barça.