Tornem a la normalitat postvacacional i, amb aquesta, es tornen a activar totes les competicions esportives. També les que arriben a milers d’infants, les de l’esport de formació, que aquests dies ja reomplen de vida camps, pistes i pavellons. Són dies de pretemporada per a l’esport de base, i abans no arrenquin els partits oficials convé recordar què hi hem vingut a fer, tant els petits esportistes com els pares i mares com a responsables de la canalla però també com a grans referents que ells aniran imitant, no sempre a consciència. Tots els adults, aquí i ara, podem convenir que l’esport és una escola de valors i una escola d’entrenament per a la vida. Dic aquí i ara perquè després, quan arrenquen les competicions que donen lloc a una nova temporada, no sé què coi ens passa però ens transformem en despietats hooligans que on dèiem “venim aquí a divertir-nos” diem “venim a divertir-nos però no ens oblidem que s’ha de guanyar i, per descomptat, tenim més idea que el mateix entrenador”. Insisteixo en el tema dels valors en l’esport formatiu, al qual recorro de tant en tant, perquè les pretemporades de nens d’entre 6 i 12 anys, les que em queden més a la vora, han arrencat amb canvis en molts equips perquè es veu que la paraula donada al juny ja no és vàlida al setembre. D’aquesta forma hem constatat que els compromisos adquirits per moltes famílies fa només dos mesos se n’han anat en orris, i han deixat molts equips amb el cul a l’aire. El mateix passa amb algunes entitats, que ningú es despisti: on van dir blat, ara diuen ordi. Les paraules se les emporta el vent, però sobretot se les emporta l’ambició errònia dels pares i mares que pensen que un canvi d’equip a darrera hora pot afavorir que el seu fill desemboqui en un conjunt que pot aspirar a ser tercer en la classificació, en lloc d’aquell cinquè lloc poc prometedor al qual aspirava la primera entitat. Preguntem-nos doncs: no se suposa que el que és realment important és impregnar d’educació en valors la nostra canalla que sent atracció per l’esport? Podem començar a tenir una mica clar que una cosa és despuntar de petits i una altra ben diferent arribar a triomfar i ser una estrella en el món professional? L’esport de base hauria de ser exclusivament una excusa per formar persones, un terreny on tothom hauria de sortir a coll de tothom, però sembla que ni explicat en 25 idiomes entra en alguns caps.

Per això, ara que tot just arrenquen les noves temporades, no és sobrer recordar, fins i tot per mil·lèsima vegada, que els pares i mares tenim un paper fonamental però que hi ha fronteres que mai hauríem de travessar. Que els pares no som els entrenadors dels nostres fills, ni tan sols si quan érem joves vam dirigir equips de la disciplina que sigui durant deu temporades seguides. Que els entrenadors, i els àrbitres, també són com els nostres fills: estan en procés d’aprenentatge. I si posem en una balança la qualitat de tots tres grups, segurament la canalla és la que té encara més recorregut per fer. Que forma part de la transmissió de valors ensenyar-los a perdre, però també a guanyar, que no tothom sap guardar el respecte al rival en cas de victòria. I que tenir paraula, compromís, solidaritat i el do de la puntualitat els acompanyarà més temps per la vida que no pas saber fer passar la pilota entre els tres pals.