Avís al lector: tot el que passo a relatar en aquest article està tret d’una experiència personal després de passar un dia sencer a la graderia d’un camp de futbol, seguint un torneig de nens de deu anys. No s’hi explica cap situació excepcional, així que no esperin llegir l’anècdota del segle. Més aviat, miro de reflectir situacions que, per desgràcia, ja formen part de la quotidianitat d’aquest esport. I no podem oblidar que, en aquest cas concret, parlem de partits amistosos –a la grada, però, sembla que la gent no entén d’amistats– entre nens petits.

Un dels partits està a punt de començar. Salten els jugadors al terreny de joc i darrere d’ells hi ha l’àrbitre, un noi molt jove, gairebé imberbe. Sembla que no és el primer cop, en aquest torneig, que es troba amb un dels dos equips, que ha viatjat des de fora de Catalunya per participar en la jornada esportiva. Una mare es fixa en el noi de negre: “Uf, ja ens ha tocat l’àrbitre que ens té mania.” Està clar, els pares li han vist el llautó. Segur que aquell jove, que abans d’aquest torneig no s’havia vist mai amb aquell equip perquè pertanyen a regions diferents, s’ha llevat al matí i el primer que ha fet, abans fins i tot d’esmorzar, ha estat sortejar a quin equip tocava que li fes la vida impossible. No tinc cap dubte que aquell àrbitre, que a aquelles hores deu estar pensant “a veure si això s’acaba ràpid, que m’esperen els col·legues per sortir de festa”, ha decidit projectar les seves manies contra deu marrecs.

Els partits avancen amb molta tensió. Parlem de la graderia, no pas del camp, on els nens donen una lliçó darrere l’altra de joc net i esportivitat. Però els pares i les mares, no tots, juguen en una altra lliga. Una mare que va saltant de cadira en cadira perquè l’equip del seu fill no aconsegueix desfer l’empat es mira els que estan asseguts, tranquils i desitjant només que s’acabi aviat aquell infern –la calor colla i les ombres escassegen–. “No sé com podeu estar així”, els etziba. Se la intueix furiosa davant tanta passivitat. Per un moment imagino com seria l’escena si tots els progenitors, un mínim de dos per nen més uns quants avis, anessin saltant entre cadires com granotes i rugint com lleons. M’haig de mossegar la llengua per no explicar-li que el realment difícil d’entendre és que ella pugui estar així, i no el contrari. Visualitzo un pare que li segueix el corrent, quan un nen vol xutar a porta –ara no recordo si hauria estat el gol de l’empat o de la victòria sobretot perquè m’importa un rave–, però el menut no arriba a tocar la pilota, que es perd per la línia de fons. “La mare que et va parir”, crida l’element digne de frenopàtic, mentre fot una bona hòstia a una cadira. Em pregunto per què tothom, en situacions d’estrès surrealista, se’n recorda per sistema de les mares que van parir els nens però mai dels pares que els van fer. Reparo de nou en el tema quan un altre home, en un partit diferent, s’adreça a l’àrbitre per cagar-se en una pobra mare que deu estar tranquil·la a casa però que, segons aquest energumen, exerceix la professió més antiga del món. Aquest ambient no seria tan fantàstic sense l’adob imprescindible als tornejos de futbol: els micròfons i altaveus que simulen les típiques casetes de fira on es rifen les nines chochona. El torneig finalitza amb l’entrega de trofeus i la sang no ha arribat al riu. Un cop més, abandono el lloc del crim dubtant sobre quina mena de vida té algú quan concentra totes les seves emocions, tant les positives com les negatives, en partits amistosos de nens de deu anys.