El cacic Florentino ‘vs’ el llibertari Laporta
El cacic sol aixecar un exèrcit de protecció al seu voltant basat en favors econòmics i de poder, o sigui, en la certesa que la vida dels llepons és més confortable sota l’ombra allargada de qui serveixen amb obediència cega. D’aquesta manera l’ètica personal de la tropa serà voluble en la mesura que la del capitost en qüestió sigui voluble, i per tant, no tindran remordiments a l’hora d’enterrar paràmetres personals per tal d’agradar el dictador, i així salvaguardar la pròpia pell i l’esdevenidor de qui més estima: tan vàlid és agenollar-se davant de Franco l’octubre del 1975 com votar a favor del canvi polític el desembre de 1976.
Aquesta estructura clàssica de domini de qualsevol politburó de manual és la que ha aplicat Florentino a la caverna mediàtica, on l’adulació és la forma de gaudir d’una vida pròspera, una existència estable on els ingressos i el prestigi laboral estan salvaguardats a l’ombra de qui els paga: no hi ha informació sinó propaganda mediàtica per alimentar el pou sense fons del poder, i així protegir la rutina de qui crea realitats artificials per legitimar la pròpia acció. Els servils van estudiar periodisme però han acabat treballant de publicitat i relacions públiques.
Així doncs, deixant a banda èxits de gestió objectius com la capacitat de prioritzar l’estabilitat de la institució per sobre de la megalomania dels futbolistes, Florentino no està mai al debat públic per la immunitat mediàtica de qui lloga la vida personal dels micròfons amb el dualisme fariseu del senyor mesurat de portes enfora, de la imatge d’home estoic aliè a l’eròtica del poder, i d’aquesta manera, amagar el tauró capaç de tot per protegir-se de la veritat: els altaveus hiperbòlics de les falses virtuts per encobrir qui és el personatge en qüestió.
D’altra banda, a l’altre costat del pèndol, tenim un Barça convivint entre l’olla de grills de les veus discordants, de la proliferació d’un vaivé d’oposicions que depenen de si entra o no la pilota, d’articulistes de mediocritat mesurada com un servidor que intenta llegir la realitat a pesar dels errors de discerniment, i evidentment, de l’intent de qualsevol directiva d’influenciar en la mesura del possible les veus anarquistes que van per lliure: el Barça troba la mida en l’alliberació dels mil criteris oposats a l’entorn d’una entitat caïnita.
Per tant, arribats a aquest punt hem de valorar quina és la salut d’aquests dos clubs a l’hora de relacionar-se amb la seva proximitat mediàtica, el que el té silenciat a base de poder independentment de triomfs esportius (quan el Madrid perd ningú mira a la llotja), i qui el té descontrolat a pesar dels resultats esportius (quan el Barça guanya es va a embolic quinzenal). Així doncs, quina és la diferència d’arrel? Tot català té un component interior de contrapoder i d’encara em tocaria els nassos, o sigui, aquell gen anarquista caòtic que va fer possible mogudes èpiques de la nostra història que han acabat fatal: la llibertat per sobre del nostre benestar personal. Això és l’entorn del Barça.
En definitiva, Florentino tindrà estabilitat a base de controlar el futur dels seus portaveus mediàtics, però és més autèntic i veraç aquest Barça de la Setmana Tràgica, aquest descontrol de qui no entendria que el seu president no fes una roda de premsa per respondre el que faci falta, i llavors, poder opinar sobre els encerts i els desencerts de qui va ser votat pels propietaris del club: sempre el vodevil llibertari del Camp Nou per sobre dels silencis comprats del Bernábeu.