Lliçons del debat presidencial
El dimarts passat, 10 de setembre, vam presenciar un debat històric entre Kamala Harris i Donald Trump, els candidats presidencials dels Estats Units dels partits demòcrata i republicà, respectivament. Harris i Trump encarnen dues visions dels Estats Units que estan a les antípodes, i aquestes eleccions poden definir no només el futur del país sinó també l’escenari geopolític de les pròximes dècades. Un triomf de Trump amenaçaria la resistència d’Ucraïna i tindria conseqüències nefastes per al poble de Palestina. Dit això, el més preocupant d’una victòria seva és que continuaríem normalitzant que una persona que traspua mentides, odi i discriminació es pugui convertir en el màxim representant polític d’un país. És per això que moltes persones vam seguir el debat amb l’esperança que Harris, filla de dos immigrants que van arribar als EUA per estudiar un màster i un doctorat (així com jo i d’altres que hem emigrat buscant oportunitats), demostrés que hi ha una alternativa a Trump.
Ni els analistes més optimistes esperaven la clara victòria de Harris en el debat. Amb una estratègia sorprenent, Harris va dominar Trump jugant al joc que al magnat suposadament se li dona millor: “Play the man and not the ball.” En comptes de demostrar la diferència entre ella i Trump a través de la presentació de polítiques específiques, amb el risc d’alienar votants potencials i de ser una diana fàcil, Harris es va dedicar, molt hàbilment, a deixar petites trampes en les seves paraules per encendre el seu oponent. Trump hi va caure de quatre potes i es va bolcar a defensar el seu ego tot apel·lant a fets alternatius i a teories de la conspiració que el deixaven en evidència com una persona ignorant, fràgil i exasperada. Davant d’un Trump enutjat i agitat, Harris mantenia un somriure tranquil i desacreditava les declaracions més estranyes de Trump rient i amb cares d’incredulitat. D’aquesta manera, Trump es mostrava a si mateix com una persona encallada en el passat i amb una mirada pessimista i ofegada en el ressentiment, mentre que Harris irradiava entusiasme i seguretat.
El debat entre Harris i Trump ens deixa moltes lliçons importants que, entre altres coses, ens permeten entendre la situació actual de la política catalana. Com que aquest és un diari esportiu, però, deixaré que el lector extregui les seves pròpies conclusions sobre política i faré en canvi una petita reflexió sobre el Barça. Alguns rumors apunten que les eleccions a la presidència s’avançaran al 2025. Com que l’equip de Flick comença a rutllar i sembla que tornarem al Camp Nou abans que s’acabi l’any, Joan Laporta pot aprofitar les bones noves per assegurar-se cinc anys més al capdavant del Barça. Si (possibles) candidats com Víctor Font o Joan Camprubí Montal volen fer pessigolles a Laporta, han d’entendre que Laporta ja fa anys que brilla amb les tàctiques que Harris va utilitzar la setmana passada. Sempre transmet il·lusió i confiança i comprèn que exhibir el caràcter del candidat és tant o més important que explicar tot el pla que un vol implementar. Que n’aprenguin.