El guionista no s’ho volia perdre
Al llarg de la història del Girona, i em focalitzo en la més recent, els aficionats del club ens hem acostumat a tastar el sabor agre de les decepcions. La tristor de les derrotes més dures, de sentir com ho tens al palmell de la mà i s’escapa tot. Com una acció esguerra la il·lusió de molts i el desenllaç més cruel s’apodera dels sentiments d’uns aficionats que maleeixen el guionista de la pel·lícula que han hagut de viure. Sí és cert que darrerament aquest guionista, que perseguia els blanc-i-vermells, s’havia agafat unes vacances merescudes, també és evident que en el debut en la Champions League del club gironí va aixecar el dit per convertir un dia especial i inoblidable –això ho serà tant sí com no– en una nit agredolça per com es va perdre el primer partit a Europa en un escenari com el Parc dels Prínceps de París, amb un miler d’aficionats animant l’equip sense parar des d’hores abans del matx. Quan semblava que Gazzaniga seria elegit el millor jugador del partit i heroi del debut, l’errada de l’argentí en el minut 90 va deixar tothom amb un pam de nas. I després de navegar entre els núvols, vam recordar que som una mica desgraciats, com el dia de l’Almeria, el Lugo, el Saragossa, l’Osasuna, l’Elx i el Rayo Vallecano... Evidentment que la derrota en el debut a Europa no va fer tant de mal com les esmentades, però un es fica al llit pensant en com de difícil és ser del Girona, un sentiment mesclat amb l’orgull cap a un equip que, quan va poder, va desplegar el seu joc amb personalitat, un fet reconegut fins i tot pel mateix Luis Enrique.