Cauen com mosques!
Al Girona, per boca del seu entrenador i la parcel·la esportiva comandada per Quique Cárcel, fa setmanes que avisen que el principal temor que tenen per aquesta temporada històrica del club és la gestió dels minuts i les rotacions que s’han de fer obligatòriament dels jugadors. Un escenari desconegut pel mateix Míchel Sánchez, que s’ha imposat aquest aspecte com un repte a nivell professional. Fer que l’equip rutlli a la perfecció, faci un bon joc i aconsegueixi bons resultats mentre entre partit i partit hi ha més de dos, tres o quatre canvis de cromos en els onzes inicials està a l’abast de poques plantilles i a can Girona saben que, com a mínim enguany, serà una fita complicada d’assolir. Si hi sumem que la plantilla ha augmentat en profunditat respecte al curs passat però que, a còpia de perdre puntals amb la incorporació d’onze cares noves, tot aquest procés es fa costós, amb un calendari terrorífic que et fa jugar al més alt nivell cada tres dies. Si això és insostenible per equips com el Barça o el Madrid, que veuen com els seus preparadíssims jugadors es lesionen de gravetat –els dos més grans fa anys que pateixen dues o tres lesions d’encreuats, la pitjor per als futbolistes–, imaginin per clubs com el Girona, que han vist com la feina a tots els nivells es doblava, els fronts oberts es multiplicaven i la gestió de la nova dimensió, com als futbolistes, els atropella una vegada rere l’altra. Els jugadors es trenquen, l’equip se’n ressent, l’espectacle disminueix.