Qui i què fa bones les idees?
No devia estar gaire equivocat Mark Twain quan va dir: “Un home amb una idea nova és un boig fins que la idea funciona.” És exactament el que explica Víctor Valdés en el documental El Barça de Guardiola. Take the ball, pass the ball que no puc deixar de tornar a veure cada vegada que el trobo en alguna plataforma audiovisual. Els millors moments són quan jugadors que han estat a les seves ordres expliquen la seva experiència amb el tècnic català. Segurament el que les explica més bé és Thierry Henry (“T’explicava una cosa i era el que passava després al camp”), però la més impactant és la del que per mi ha estat el millor porter de la història del Barça, Víctor Valdés. Explica la primera vegada que Guardiola va parlar amb ell per explicar-li com volia que l’equip jugués a futbol. Resumidament, li explica en una pissarra que els dos centrals se situaran al seu costat i que ell, el porter, serà l’encarregat d’iniciar les jugades. “Vull els centrals aquí. Quan tinguis la pilota els vull aquí i tu passaràs la pilota i des d’aquí començarem a jugar.” Valdés confessa: “Vaig pensar que Guardiola era boig. Però aquí va començar tot.” La resta és història i tots la sabem. I el perquè ja ens el va explicar Twain moltes dècades abans.
En el futbol, com en la vida, d’idees n’hi ha moltes. Fins i tot de contraposades. Però no totes funcionen. El que porta a l’èxit no és la idea en ella mateixa, sinó la capacitat que tingui un entrenador de transmetre-la als seus jugadors perquè la sàpiguen executar sobre la gespa. Pot passar que als jugadors al principi els costi d’entendre el que els demana el seu entrenador, sobretot si és nou o diferent del que és costum, com va passar amb el Barça de Guardiola, però aquella idea no serà bona si no acaba funcionant. Aquesta és la diferència real entre els entrenadors que se’n surten i els que no. No la naturalesa de la idea. Evidentment, a la majoria ens agrada que en el futbol triomfin les idees que promouen el futbol creatiu i atractiu. Com la de Míchel en el Girona, per exemple. Perquè no es tracta, només, de tenir els millors jugadors, encara que això sempre ajuda. I malgrat que un entrenador com José Bordalás ens ho volgués fer creure l’altre dia quan va utilitzar el nom de Johan Cruyff per justificar la seva manera de veure el futbol. Segurament no es va inventar que Cruyff un dia li digués que la clau és tenir bons jugadors i que si no els tens ja et pots oblidar de jugar bé. Si els equips de Bordalás no tenen una altra manera de jugar a futbol no és pel que li va dir Cruyff, sinó perquè ell no ho vol. Fa un parell de setmanes vaig veure jugar el Brentford contra el Manchester City. Pel que fa a potencial, el Brentford podria ser un equivalent a la Premier del Getafe a la lliga espanyola. Però l’equip de Thomas Frank juga al take de ball, pass de ball com Valdés explicava del Barça de Guardiola. Encara que els resultats a final de temporada del Brentford i el Getafe puguin ser similars, encara que siguin contraposades, a tots dos els funciona la seva idea per assolir els seus modestos objectius. Com li funciona a Carlo Ancelotti la seva idea, perquè ha comprès que al Real Madrid del que es tracta és que fracassin les idees dels rivals.
Més que la idea de joc, doncs, el que marca la diferència és la capacitat de convicció. Segurament només així s’explica que, pràcticament amb la mateixa plantilla, el Barça de l’any passat i el d’aquest, almenys de moment, tinguin una imatge i un rendiment tan diferents. La idea de Xavi, sens dubte, era excel·lent, però massa sovint les coses no sortien com les havia parlat i entrenat amb els jugadors. Si més no, això és el que ens deia en les rodes de premsa. Flick, en canvi, atribueix el bon rendiment de l’equip a la qualitat dels jugadors. Molt considerat per part seva. Però ja sabem que no es tracta només d’això, Hansi. Gràcies, i que duri.