El que ara més m’importa del primer equip del Barça és que torna a fornir-se de manera fonamental del planter: com en els millors temps, que, de fet, encara son recents. Això marca una diferència valuosa amb el gran rival, que ha construït tot l’equip amb futbolistes aliens fitxats amb unes milionades que, tenint presents els negocis de Florentino, fan pensar en diners bruts blanquejats: el Madrid, de blanc, és un representant màxim de les tenebres del capitalisme futbolístic. No és que el Barça estigui net, ni de corrupció ni del fet de malgastar. La mala administració ha dut a una certa ruïna que, tanmateix, ha afavorit que s’aprofitin els jugadors del planter: almenys s’ha seguit tenint-ne cura.

Pot considerar-se que, tan pressionat, Xavi no va ser el gran entrenador del Barça que, admirant tant el seu talent futbolístic, esperàvem; però ell ja va donar oportunitats a joves jugadors de la Masia que poden contribuir a un gran Barça. No és estrany: ell s’hi va formar. Com Iniesta, que ha anunciat la seva retirada. Quin jugador més brillant, quina finesa, quanta tècnica i quanta imaginació: el joc millorava quan passava pels seus peus. M’hauria agradat que s’hagués retirat al Barça. Com Xavi, Messi i tants altres jugadors immensos forjats a la Masia. Hauria sigut bonic. Però el futbol d’elit actual és massa exigent (no permet que un jugador vagi dosificant-se en el seu club de sempre) i hi ha llocs on també es paguen prejubilacions futbolístiques amb molts de diners bruts.