La calculadora de Hansi Flick
Una de les virtuts que tothom atribueix a Hansi Flick és que té les idees molt clares, i deu ser per això que li rellisca que li critiquin l’alineació al camp de l’Osasuna dissabte passat, per deixar a la banqueta cinc jugadors considerats titulars... Com si sentís ploure. I és que el seu projecte té dues premisses sine qua non dictades pel president Laporta. La primera, que té una plantilla prou bona, competitiva i llarga per afrontar totes les competicions (...tal qual). I la segona és que bona part d’aquesta plantilla (la majoria) està formada per jugadors de 17, 18, 19, 20 o 21 anys, alguns acabats de sortir de l’ou de la Masia i altres encara intentant descobrir la seva millor versió o el seu sostre, com ho prefereixin. Són les cartes que té Flick i són les que juga. I veient els seus homes caure com mosques i la mala estrena de Champions a Mònaco, també va tenir molt i molt clar que els cinc gols de dimarts contra el Young Boys (5-0) eren més necessaris, més importants i pesarien molt més que els 3 punts perduts dissabte passat a El Sadar.
L’alquimista
El partit contra el penúltim de la lliga suïssa no va donar per a gaire més, però sí per ratificar la vareta màgica del tècnic culer per transformar jugadors fa pocs mesos insuficients, porucs o dimissionaris en autèntics paladins de la causa. Lewandowski, descomptant anys com Benjamin Button, surt quasi a gol per partit (9/10); Pedri, ara sí, brilla quasi tant com amb la selecció espanyola; però si hi ha un paradigma del canvi de cara de l’equip, aquest és Raphinha. El brasiler volia la banda dreta, però primer Dembélé i després Lamine Yamal li van barrar el pas. Es va haver d’adaptar, va evolucionar, Xavi el va centrar i acostar a l’àrea per aprofitar el xut, la ruptura a l’espai, la brega, i ara amb Flick ha guanyat confiança i galons. Ha passat de transferible a jugador clau, ja amb 6 gols i 3 assistències. La reaparició de De Jong després de cinc mesos lesionat és el nou repte. Si Flick aconsegueix que el talent holandès oblidi el seu cabreig amb el club i torni a ser un pilar del joc de l’equip, haurem de creure en l’efecte Raphinha.
Sempre surt el 36
Això d’Europa té la virtut de fer-nos oblidar per unes hores el calvari arbitral de la lliga espanyola. També en això aprova Hansi Flick. Te claríssim que és una batalla perduda i passa del tema, extirpa de l’anàlisi la disculpa arbitral i insta els seus a superar fins i tot els àrbitres i la seva tendència natural a apostar pel 36. Bona estratègia. Cadascú a la seva. Ell a fer créixer l’equip i el periodisme a denunciar, que se’ns acumulen els expedients X. Una trepitjada residual a Vinícius és penal, però si el trepitjat és Pau Víctor i la cosa acaba en gol de l’Osasuna no és falta, mentre que si Koundé trepitja i el Barça marca, ja s’encarrega el VAR d’anul·lar-lo. Si Ferran clava els tacs al turmell d’Asprilla és vermella directa, però si Endrick agredeix un rival no hi ha càstig, ni directe, ni indirecte. Si Llorente caça la tíbia de Fran (Madrid), el VAR pinta la groga de vermella, però si la tíbia caçada és la de Pedri (Barça) o la de Lamine Yamal, el VAR no sap o no contesta. Si Lewandowski es toca el nas li cauen tres partits, però si Vinícius es mofa dels àrbitres o Bellingham els diu a la cara “tros de merda” els cau com a molt una propina... Seguirà..