Dimecres em va tocar tornar a gol nord, allà on vaig tenir la primera butaca a Montilivi. És la porteria de la rematada de Migue, del penal de Ratón, del primer gol de Stuani i la de la volea de Portu que ens va portar fins aquí on som ara. És també la mateixa on Caballero, Kodro, Milla, Álvaro i Trejo ens van destrossar l’ànima. Allà on per mi va començar tot.

Avui que el futbol et fa veure que els somnis es compleixen, l’estadi es nota estrany amb les supletòries buides, les publicitats noves i un munt de gent encallada als accessos que intueixes que entraran tard al partit, el mateix que va passar en la primera jornada a primera, no n’aprenen. Et toca veure sol el partit i fora de la teva localitat. Parles amb algú que coneixes i alternes a la ràdio en Solà, l’Agut, en Muxach i el Papi, les veus que t’han acompanyat sempre. Tot és nou, però ets a casa.

Els jugadors escalfen a l’altre costat de camp, des de la butaca pots notar el seu nerviosisme i pateixes amb ells. S’acosta el moment i unes persones agafen la lona amb la pilota estrellada del mig del camp. Surten els jugadors i sona l’himne de la lliga de campions. La lona es mou i tu fixes els ulls en un punt imprecís de l’estadi i penses que no pot ser veritat i els ulls se t’humitegen. En una tarda plujosa a l’estadi confirmes que de les coses menys importants que hi ha la vida, el futbol i el Girona FC són de les més importants. El partit el vam perdre, però això no és rellevant.