Míchel no pot saber com som realment els gironins
El gironí adinerat per la prosperitat exponencial del negoci familiar sol conduir un cotxe discret els caps de setmana, gaudeix de vacances de proximitat amb productes de quilòmetre zero, vesteix roba de temporades anteriors, sovinteja restaurants d’estovalles de quadres, puja a Sant Miquel per tots els corriols possibles, canta Sopa de Cabra com si la seva història fos la del far del sud, i res, si la cosa va massa bé toca ser prudents perquè un parent es va arruïnar sense avisar: la sobrietat de l’aparença com a via per fer perdurable la riquesa és un mode genuí de viure a la gironina.
Així doncs, davant d’aquest caràcter de cautela victimista, de recollir la roba quan un núvol transparent filtra un sol de justícia, no és estrany trobar a Montilivi les mirades de reüll per l’inici lògic d’un equip amb necessitat de reconstruir-se, els sons guturals amb aquestes jornades de recerca on s’encara el repte de la doble competició, o sigui, el gest restret mentre Míchel edifica el ser d’una plantilla necessitada de temps per trobar un llenguatge propi: la suspicàcia es sustenta en l’origen genètic del respectable més que no pas en fets objectius.
De totes maneres, a pesar de la lògica argumental per a la reacció recelosa i l’esguard resignat autòcton, és absolutament delirant el dubte a la graderia, les paraules incomprensibles a mode de murmuri, el verb pessimista del blaugrana convers que aplica els paràmetres del seu vell amor al seu nou equip, aquell clàssic de “no és el mateix” que no es defineix si es compara amb allò extraordinari o amb la realitat d’un club amb aspiracions de perdurar en el temps, o sigui, aquell “no anem pas bé” de qui viu amb el cul estret perquè es sent més a gust amb la queixa que no pas amb el gaudir: serà impossible anar més enllà si confonem ambició amb autenticitat, somni amb realitat, fantasia amb tangibilitat.
Per tant, és essencial que el gironí vagi al divan d’un psiquiatre qualsevol i iniciï un procés de desintoxicació de si mateix, i així, el seu dia rutinari deixi de ser Corpus i passi a ser Sant Narcís, i d’aquesta manera sigui feliç d’una vegada per totes vivint a l’àrea petita del seu espai conegut, en aquells racons familiars que perduren en el temps i ens donen la seguretat d’arrecerar-nos quan el terra tremola sota els peus: negar qui som per trobar el llenguatge adient i tenir benestar amb allò palpable.
Ras i curt, ens convé fugir de nosaltres mateixos per construir el futur sense ser presoners de la nostra ànima de romàntic trencat, de llop solitari deambulant per una platja equívoca de Friederich, de botiguer de Ballesteries parlant de la dificultat de tirar endavant el negoci mentre els diners van camí de podrir-se al cementiri. No ens enganyem, compatriotes, hem de cremar el típic gironí que gaudeix de la tardor perquè creu que no hi ha res millor que una ciutat amb les finestres tancades i les vides tapades per la fred.
En definitiva, deixem de ser gironins d’una vegada per poder viure el Girona amb tota la seva plenitud, deixem de parlar amb cara d’afectats de la mort de Carles Rahola i citem el record anàrquic del boig del telèfon roig, anem gaudint d’aquest testimoniatge de la història sense caure en el fang de la nostàlgia barata, i així, adorem el trajecte perquè en el camí hi ha la via d’una felicitat enllaçada a través d’un equip de futbol: dissimulem com som realment o en Míchel ens coneixerà de veritat, i llavors, això sí que seria el trist epíleg d’aquest somni d’una nit d’estiu.