La penitència d’Oakland
No cal que agradi especialment el futbol americà i fins i tot diria que no cal ser un devot de l’esport així, en genèric, per devorar Last Chance U, un d’aquests documentals per episodis que ara semblen haver fet fortuna a plataformes com Netflix. Més enllà de narrar l’experiència, dura i gens bucòlica, a la qual s’han d’enfrontar aquell exèrcit de joves que somien a obrir-se una porta a l’esport professional a través de les lligues universitàries, la sèrie també fa, ni que sigui de passada, un retrat d’Oakland, aquella urbs de la badia de San Francisco que viu el seu dia a dia turmentada. L’augment desorbitat del preu de l’habitatge i el repunt de la criminalitat són només algunes de les afliccions que ha de suportar una ciutat que, en els darrers anys, ha patit, a més, estocades més que doloroses en l’apartat emocional per la marxa no desitjada, i pràcticament encadenada, dels seus equips que competien en tres de les grans lligues nord-americanes. Tot un assot. Primer van ser els Golden State Warriors, un dels grans dominadors de l’última era de l’NBA de bracet de Stephen Curry, els que el 2019 van decidir emigrar a la veïna, i alhora tan odiada, San Francisco. Només un any després, els Raiders de l’NFL van traslladar-se a Las Vegas per les millors condicions econòmiques que els oferia la ciutat per poder construir un nou estadi, un argument que és pràcticament calcat al que ha esgrimit ara el propietari dels Athletics per alçar el vol i deixar Oakland sense beisbol d’elit a partir de la temporada vinent.
Tot i ser un equip històricament modest, paradoxalment els Athletics hauran estat una de les franquícies més il·lustres en el seu periple per l’MLB, la Major League Baseball. En això hi haurà ajudat, i força, haver custodiat en el seu planter estrelles d’aquest esport de la talla de Rickey Henderson, Reggie Jackson i Rollie Fingers, pur rock-and-roll del beisbol modern, no contemporani. Però si per alguna cosa Oakland ha sabut guanyar-se una mica el cor de molts afeccionats a aquest esport ha estat justament per la seva tenacitat per construir projectes terriblement competitius des de la més espartana humilitat. Perquè els A’s, que és com se’ls coneix, van ser uns revolucionaris a principis del 2000 a l’hora de construir plantilles trencant els esquemes clàssics del beisbol, utilitzant barems estadístics –el que es coneix com a sabermetria– per mesurar les potencialitats dels jugadors i, sobretot, per ser més eficients a l’hora de detectar talent potencial sense sobrepagar-lo. Tan gran és el mite, que fins i tot se’n va fer una pel·lícula, Moneyball, amb Brad Pitt encarnant el paper de protagonista del Billy Beane, el que fou general mànager i gran arquitecte d’aquesta canvi cultural en un esport més aviat conservador de mena.
Octubre és el gran mes per als afeccionats del beisbol, ja que és quan es juguen les eliminatòries pel títol. Els A’s no hi seran i, per tant, per a ells la temporada ja s’ha acabat. El comiat, doncs, del que ha estat casa seva ja és un fet, amb la perspectiva que fins al 2027 jugaran a Sacramento per aterrar després a Las Vegas, on es retrobaran amb els Raiders. Uns diran que, tot plegat, és inevitable, llei de vida en un món, el de l’esport d’elit, en què els interessos econòmics o comercials són el gran lubricant, per no dir l’únic, que fa greixar tota la maquinària. És així, però un no pot deixar de pensar per un moment en la gent d’Oakland i preguntar-se què coi deuen haver hagut de fer en aquesta vida per suportar tanta penitència, i tan amarga.