2036, retorn al passat
La capital catalana és des del 1992 víctima de la seva pròpia síndrome d’El retrat de Dorian Gray. Mentre la ciutat envelleix de mala manera sense afrontar els seus grans desafiaments, alguns polítics i oportunistes de tota mena la posen al mirall i la veuen tant o més jove que als anys vuitanta i abracen la idea d’una eterna joventut simbolitzada en uns nous Jocs Olímpics.
Ja ho van intentar amb l’experiment hivernal. Ara la primera data que flota en l’horitzó és la d’aquí a dotze anys (2036). Paradoxalment aquest projecte dit de futur és un retorn al passat en tota regla. L’any 1980, quan també en faltaven 12 per al 1992, Narcís Serra ja donava voltes a la idea olímpica. Va presentar públicament la candidatura el 31 de gener del 1981. Moltes coses, pensareu, han canviat des de llavors. Segur? El socialisme del capital torna a ser hegemònic a la ciutat i la idea del creixement exponencial basat en grans esdeveniments torna a córrer com la pólvora pels grans despatxos. Només cal veure la urgència en l’ampliació de l’aeroport. Els independentistes som o serem quatre gats i els que aixequin la veu, que recordin la Garzonada.
Aquesta flaire dels anys vuitanta també la tenim en un cognom ben conegut: Samaranch. Per si no en vam tenir prou amb el pare, ara arriba el fill, ben clenxinat, perfumat i vestit amb Armani com a nova gran esperança dels senyors de Barcelona per completar aquesta enèsima operació olímpica. Un altre fill de famós convidat a la festa és el Borbó. L’“agenda del retrobament” no deixa de ser una perfecta excusa perquè el monarca faci d’ambaixador d’aquest nou catalanisme integrador que ens ha de portar a la Lluna.
Això de la copa Amèrica ha estat un assaig fallit, però ens diran que si volem fer una cosa que torni la ciutat a la seva antiga glòria no hi ha res millor que posar-la a l’aparador més universal. Ens prometran que hi haurà una pluja de milions que ho regarà tot. Pedro Sánchez s’alçarà com el nou portador d’aquesta flama mentre negocia amb la resta de comunitats tota mena de compensacions per futures inversions a Catalunya, encara que sigui un referèndum d’independència a Castella-la Manxa a canvi de quatre rals per rodalies, no fos cas que els inspectors del COI acabessin amb un atac de cor mirant d’arribar al centre de la ciutat.
Als meravellosos anys vuitanta als quals molts volen torner també vam tenir un cop d’estat, l’aprovació de la Loapa, un president de la Generalitat que feia bondat i un Barça que pràcticament mai guanyava lligues. També amb el temps hem sabut que Felipe González era, en realitat, tant o més reaccionari i ultra que els seus rivals més de dretes.
Hi ha interessos convergents dels d’ara amb els d’aquells temps. A banda de fer més hotels i convertir l’economia de serveis en la salvadora de la pàtria, l’estadi olímpic, el Palau Sant Jordi i tota la muntanya “màgica” no deixen de ser una nosa si algú no els recupera, ni que sigui ideològicament, per a allò perquè van ser designats. Fins i tot al Barça, poca broma, li convenen de forma urgent uns Jocs Olímpics a la ciutat, perquè seria la fórmula idònia per aconseguir diners públics per finançar l’Espai Barça ara que no hi ha un euro a la caixa.
Els astres, doncs, s’estan alineant en aquesta direcció i falta a veure quina excusa donaran per fer creure a la gent que uns Jocs serviran per resoldre el problema de l’habitatge, del turisme massiu, de la pràctica desaparició del català, del transport públic i privat, de la inseguretat i d’uns salaris sovint miserables. Dit així sembla impossible, però probablement la intel·ligència artificial ja està treballant per moure les masses cap a la direcció més convenient per als sectors més poderosos.
Ara bé, tot i que els polítics, el rei, Samaranch Jr. i totes les patronals remin cap aquesta direcció, sempre quedarà un últim obstacle, tal volta insalvable: Isabel Díaz Ayuso. No pot permetre, evidentment, uns segons Jocs a Barcelona sense que Madrid hagi viscut els seus. Estem a les seves mans.