Aquest cap de setmana hi ha hagut futbol. Opi per al poble o panem et circenses. Que giri la roda mentre el fangar que és Espanya exhibeix sense miraments la seva vertadera cara. No és un estat fallit. És una altra cosa. Pitjor. La maldat subjacent d’un estat que mata o assassina un nombre incert d’innocents és una de les grans immoralitats, poc estudiada, de les societats presumptament democràtiques. Grans politòlegs, sociòlegs, juristes, historiadors i fins i tot filòsofs espanyols, i, per tant, ideològicament contaminats (la majoria), han personificat sempre ETA, per posar l’exemple més conegut, com el mal absolut. Més enllà d’aquest “terrorisme”, només queda un abisme impossible d’abastar. No han calculat mai, com saben els matemàtics, que no pots posar un límit a un nombre infinit. ETA era (i encara ho és) el principi i el final del seu propi big-bang.

En vista d’aquesta ceguesa gairebé medieval, ningú podrà atrevir-se a comparar les víctimes d’aquest atemptat del País Valencià, perquè això és el que ha passat, amb les de tota la història del terrorisme considerat oficial. Quan un grup criminal mata, ho fa des de la dissidència institucional. És allò que se li suposa. Se’l persegueix abans, durant i després de les seves actuacions i la història dels guanyadors el jutja amb una severitat que no té fissures.

Ara bé, què passa o passarà ara quan cada minut que avança es va confirmant que no ha estat una llevantada el que ha matat centenars de valencians de totes les edats i condicions? Va ser un govern triat democràticament el que va activar la bomba que va deixar durant hores i hores els seus veïns abandonats a una mort, si no segura, molt probable. El delicte de l’Estat és molt més horrorós que el dels terroristes de l’11-M. Aquells volien matar i ho van aconseguir. En canvi, Mazón i companyia se suposa que no han desitjat mai la mort de cap votant, però en canvi en una tarda van provocar una tragèdia d’abast internacional.

Però l’Estat no només va escampar el terror durant aquelles hores. En un gir diabòlic dels esdeveniments, no només va encendre la metxa sinó que va decidir no començar a apagar-la fins que l’incendi ja es veia en totes les capçaleres internacionals. I l’Estat no és només el pobre Mazón. Coneixent el PP i la seva legió de seguidors al País Valencià, molts encara li auguren un futur triomf electoral, però acabarà als tribunals emmerdat amb tantes querelles com voluntaris hi ha netejant aquests dies els domicilis afectats.

Com en les grans bandes terroristes, a l’Estat també hi ha unes jerarquies. Comencem per la persona que es fa dir, precisament, “cap” de l’Estat. Va visitar la zona zero, que en diuen ells. Per què? Propaganda. Només els cecs no se n’adonen. Al poble més abandonat de tots durant cinc dies, Paiporta, va posar cara de preocupació mentre mirava una pantalla. Abans, un ruixat de fang i renecs.

L’altre alt representant espanyol, Pedro Sánchez, s’ha vestit aquests dies, aprofitant la moda aquesta de les disfresses, del seu personatge preferit, Maquiavel. La idea de veure un president autonòmic del PP enfonsant-se en la seva pròpia porqueria i havent d’anunciar grans xifres de morts l’ha excitat molt més que no pas prendre el control del govern valencià.

Els catalans, és clar, també formem part d’aquesta misèria que suposa viure a Espanya. El millor exemple n’és Mazón i els seus acòlits mirant d’evitar per terra, mar i aire que la solidaritat dels nostres bombers, sanitaris i policies arribés abans als pobles de la infàmia que el sagrat exèrcit espanyol. Hi ha elements que no tenen relació directa amb l’acció criminal de dijous però que converteixen aquesta colla de delinqüents (de moment, presumptes) en una merda de les grosses, des del conseller torero de Vox, passant per la senyora del govern que renyava les víctimes, fins als avions al cel fent la bandera rojigualda. Presumeixen d’Espanya quan és això el queprecisament els està matant.