El 28 d’octubre passat, Laura Peña, jugadora de bàsquet, anunciava a través de les xarxes socials la seva retirada de l’esport d’alta competició; té 25 anys. No és l’única atleta que posa punt final a una trajectòria prometedora per raons de força major; cada vegada són més els esportistes que decideixen interrompre o aturar definitivament les seves vides laborals per motius de salut mental. El nord-americà Tyrell Terry, jugador dels Mavericks de l’NBA, es va acomiadar del bàsquet amb 22 anys; també va posar una pausa a la seva trajectòria el basquetbolista Ricky Rubio l’any 2023; la tennista Naomi Osaka es va apartar del circuit ATP durant mesos el 2018, i el cas més viral probablement sigui el de la gimnasta nord-americana Simon Biles, que es va abstenir de competir en diverses proves en els Jocs de Tòquio en veure que no estava en condicions de competir, fet que alhora va visibilitzar que la salut mental afecta tothom, fins i tot els esportistes més trencarècords del planeta.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS, 2015) indica que 350 milions de persones viuen afectades per depressió arreu del món. La depressió és el terme més utilitzat per referir-se a un trastorn depressiu significatiu (o clínic), definit pel Manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals com l’aparició d’un o més episodis depressius majors, caracteritzats, entre altres coses, per la tristesa profunda i la inhibició de funcions psíquiques (American Psychiatric Association, 2013). Segons un estudi de la Universitat de Loughborough, al Regne Unit, The dark side of top level sport (2016), els problemes de salut mental més habituals en esportistes d’alt rendiment són l’ansietat, la depressió (que afecta 21 de cada 100 atletes), els trastorns alimentaris, l’abús de substàncies i el burnout. I, tot i que indiquen que són molts els factors que poden fer que es desenvolupi alguna d’aquestes problemàtiques, en el seu informe conclouen que la pressió generada per la necessitat de rendir té una incidència i un cost emocional en els atletes. Un fet que també es recull en un estudi impulsat pel Comitè Olímpic Internacional (COI) sobre salut mental (Mental health in elite athletes, 2019), on s’indica que el 35% dels atletes mostren preocupació per desenvolupar alguna d’aquestes patologies, fins al punt que el COI ha creat, a través d’un comitè d’experts, un gruix de recursos per avaluar la salut mental. L’organisme internacional subratlla que és imprescindible que els atletes tinguin accés a recursos mèdics interdisciplinaris i a seguiment pautat amb espais destinats a la cura i la prevenció. Per això durant els Jocs de París va posar a disposició dels participants un servei d’assistència telefònica, Mentally Fit.

A mesura que passen els anys, la ciència evidencia que la societat, i l’esport com a part d’aquesta, no s’escapa a una premissa: si no s’actua, el degoteig de casos no cessarà. I en un món on impera el benefici econòmic per sobre del benestar de les persones, on hi ha incomptables esportistes en competicions on amb prou feines tenen un conveni laboral, on s’han de buscar la vida trobant patrocinadors de sota les pedres i on el seu futur pot dependre en gran mesura del resultat obtingut en una competició, sembla evident que si les administracions i els organismes reguladors no prioritzen la inversió en la prevenció, ningú ho farà.