L’antiga masia, símbol del planter de jugadors, un cop remodelada passarà a ser la nova seu social del club. La propietat dels socis, malgrat l’amenaça sempre latent de convertir-se en una societat anònima, és un dels actius més preuats del Barça. Des dels dotze fundadors fins als 132.177 actuals, els socis del Barça han exercit un paper rellevant en els moments més crítics. Quan el 1908 només en quedaven 38, Gamper va assumir la presidència i en va evitar la desaparició. Després del càstig sofert per la xiulada a la Marcha real, gràcies al suport popular es va arribar fins als 12.000 socis. Durant la guerra civil, el Comitè d’Empleats va assumir la direcció del club i en va impedir la confiscació per part del sindicat CNT-FAI. Tot i la manca d’èxits esportius, la identificació del club amb el catalanisme i l’antifranquisme va disparar la xifra fins als 57.000 en la dècada dels seixanta. L’avançament d’un any de la quota de soci va permetre eixugar el deute el 1978 i arran de la posterior ampliació del Camp Nou es va superar la mítica xifra dels 100.000. Aquesta gran massa social va atorgar un gran potencial econòmic que ha permès mantenir el club a la primera línia mundial.

Des de la seva fundació, el Barça ha mostrat un esperit profundament democràtic atorgant a l’assemblea la potestat de designar els càrrecs directius. Un tarannà que només ha perdut per la privació de llibertats durant les dictadures de Primo de Rivera i del general Franco. Tanmateix, una escletxa en la normativa va permetre el 1946 que els mateixos directius triessin Montal (pare). Sota el seu mandat es va convocar la primera assemblea de compromissaris i el primer plebiscit de la història del club per decidir la compra dels terrenys del futur estadi. Una consulta que Llaudet repetiria quinze anys després per triar el seu nom. Amb algunes irregularitats, i el veto a les dones, el 1953 es va produir la primera contesa electoral entre dos candidats i 17.421 socis van exercir el dret a vot per escollir Miró Sans. Les autoritats governamentals van limitar la participació als socis compromissaris escollits per sorteig fins que el 1978 es va recuperar la normalitat democràtica. El referèndum sobre l’Espai Barça, promogut per Rosell i executat per Bartomeu, ha estat la darrera consulta als socis realitzada pel club.

A banda de la idiosincràsia local lligada a la cultura, la ciutat i el país, el Barça també és una marca global. L’any 2010 Laporta afirmava que ens trobàvem davant del Barça més catalanista i universal de la història. Des que Núñez va parlar de “la ciutat que porta el nom del nostre club”, l’entitat no ha parat de créixer com un referent mundial. Un prestigi guanyat pels grans jugadors i també pels socis i penyes a l’estranger, als projectes de la seva fundació, a la producció i emissió de continguts audiovisuals, als seguidors a les xarxes socials, a l’obertura d’oficines a Nova York i Hong Kong o a les escoles internacionals de futbol. Sense aquesta globalització mancarien els ingressos necessaris per ser competitius al terreny de joc.

Tanmateix, el manteniment d’una identitat pròpia requereix una memòria històrica que eviti l’oblit de qui som i d’on venim. Cal destacar, primer, la progressiva recuperació dels símbols durant el franquisme. Però, també, el record de les persones que han fet possible el nostre club. Des del fundador, a qui Llaudet dedicà el trofeu Joan Gamper i Gaspart la ciutat esportiva; passant per l’únic president màrtir a qui Núñez va dedicar un memorial; fins als seus referents futbolístics com Kubala (Laporta) o Cruyff (Bartomeu) amb estàtues al Camp Nou –a l’espera de Messi–; entrenadors com Cruyff qui dona nom al Miniestadi (Bartomeu); o formadors com Oriol Tort per a la Masia (Rosell).

Aquest conjunt de trets propis i diferencials, que he anat repassant al llarg dels tres articles i que, al meu parer, configuren el Barça actual. Al bell mig de les pugnes caïnites que sovint centren el debat i malbaraten les energies del barcelonisme, cal reivindicar la riquesa d’un club construït gràcies al treball i la dedicació de persones provinents d’ideologies i entorns socials molt diversos.

El 1963, amb les restes de les copes trencades i abonyegades que el conserge Josep Cubells va protegir durant la guerra, es va construir l’anomenada “Copa de tots”. Aquest objecte va constituir un símbol de la supervivència del Barça en temps de repressió. Davant la proximitat d’uns nous comicis a la presidència del club, la commemoració del 125è aniversari ens ofereix l’oportunitat d’abandonar el guerracivilisme intern per tal de recuperar “un Barça de tots”. Perquè, gràcies a tots, els èxits de l’equip de futbol, el ser més que un club, la defensa de la cultura catalana, el caràcter poliesportiu, l’aposta pel futbol femení, l’Espai Barça, la Masia i l’estil de joc, la propietat dels socis, el tarannà democràtic, la marca Barça i la memòria històrica, són els trofeus que ens permetran sobreviure als creditors tot cridant amb orgull: ser del Barça és el millor que hi ha.