Tenen entre quaranta i cinquanta anys, o fins i tot més, i a alguns els queden una mica lluny aquells temps en què competien a un nivell on, sense deixar de ser amateurs o a tot estirar semiprofessionals –que és una forma de dir que reps diners a canvi de l’activitats però no els suficients per guanyar-t’hi la vida–, l’exigència era un valor que no podia fallar. A tot esportista, sigui del nivell i la disciplina que sigui, sigui del sexe que sigui, li arriba un moment en què es debat entre penjar les botes o estirar-ne l’ús. Hi ha qui les envia al traster quan ja no pot rendir al seu màxim nivell i opta per fer un passa que t’he vist! Però després hi ha qui decideix seguir traient-los la pols, interioritza allò que l’esport no té edat i que només és qüestió de buscar l’encaix oportú, i s’aferra a un fil que el manté unit o unida a la seva passió. Són esportistes veterans –en el sentit que acumulen experiència, no sempre per grans– que s’enfunden la roba d’esport entre dos i tres cops per setmana, comptant-hi entrenaments i partit. Procuren no fallar mai, sobretot perquè han adquirit uns valors des de ben petits, com l’esforç, la puntualitat i el compromís, que els acompanyaran tota la vida. I perquè xalen com quan tenien tot un futur al davant. Ara bé, on abans se sentien entrenadors cridant “Corre, que arribes!”, ara s’escapa algun “No corris, que no arribes!”. Ja no negocien contractes, ni categories, ni posicions dins el terreny de joc. Ara la negociació, més aviat, té lloc a casa, i a l’altra banda acostuma a haver-hi la parella i de retruc els fills, si existeixen. El pacte, ja poden imaginar en què consisteix: no oblidar determinades tasques de la llar abans de marxar a l’entrenament, passar pel supermercat que t’agafa de camí, comprometre’s a quedar-se amb la canalla dissabte a la nit perquè l’altre també tingui temps per a l’oci...

Una altra diferència important amb els temps d’antany és que aquells sopars d’equip que s’allargaven fins a altes hores de la nit, i se’n sabia l’hora d’inici però mai la del final, han anat derivant cap a esmorzars i dinars als quals, el dia que s’alineen tots els planetes i tothom ha pogut descansar la nit abans, hi té cabuda una estona per fer un beure a la tarda. I si és possible, les trobades sempre tenen lloc un cop s’ha disputat el partit, que cal regular i distribuir molt bé les forces. De tota la gent que conec i que superades les quatre o cinc dècades de vida practica el seu esport predilecte, també n’he après que la por a les lesions es va multiplicant de forma exponencial a mesura que passen els anys, sobretot en el cas dels treballadors autònoms. Primer, perquè la recuperació acostuma a ser més lenta del que era quan l’estat físic estava en la punta més alta de la gràfica i era l’enveja dels que no practicaven cap esport. Després, perquè una baixa laboral no està a l’abast de tothom, i encara menys de qui treballa pel seu compte. Però són riscos que queden altament compensats pel fet de poder seguir practicant una afició que molts consideren la seva religió. És una passió que només poden entendre aquells que la professen, aquells que formen part d’un grup de resistència que no visualitza a l’horitzó el dia de la retirada definitiva de les pistes i els terrenys de joc. Són bojos de l’esport, però militen en una dolça bogeria que els permet seguir sumant alegries i, sobretot, amistats.