La meva primera memòria és del Barca. Estic a la casa dels meus avis, al menjador, el qual recordo de colors beix, fusta vella i verds apagats, i amb un petit vitrall a la porta que dona a la terrassa on hi ha un gronxador d’un groc rovellat. Jo estiro el coll per poder veure uns dibuixos animats en un televisor antic. No recordo quin programa era, però jo estava embadalit. De sobte, el meu avi entra al menjador i canvia de canal. Jo protesto i exigeixo veure els dibuixos. Fins i tot faig l’intent d’estirar el braç i canviar el canal de televisió jo mateix. La resposta és absoluta: ja no podem veure els dibuixos, que juga el Barça. Les memòries són una mica com els somnis. Quan els expliques, els crees de nou. De fet, del meu avi, me’n recordo poc. Però si tinc una cosa gravada és que era una persona tendra, sempre pacient i complaent amb tot el que jo li demanava. Potser per això aquest episodi va tenir tant d’impacte. El meu avi va traçar, amb afecte, un límit. I jo em recordo pensant que, si el meu avi mostrava tanta fermesa, aquest Barça devia ser una cosa molt important.

Uns deu anys més tard, una segona memòria ha deixat empremta a la meva psique. El meu pare, el meu oncle i jo estem mirant la semifinal de la copa de Campions, asseguts en un bar senzill que té com a emblema un gat cuiner pintat en blanc i vermell. La cosa no pinta bé. Estem perdent per un gol, i els minuts passen amb els jugadors del Barça estavellant-se contra un mur blau que sembla construït a la italiana. Al bar hi ha un xiu-xiu constant, i l’aire està carregat d’aquest pessimisme tan català. Quan tot sembla perdut, un xut amb l’exterior trenca la tensió i desboca totes les emocions reprimides durant 93 minuts. Em recordo abraçant el meu pare i el meu oncle, tots saltant i cridant, i veure el bar sencer en èxtasi, en comunió, desafiant la separació metafísica entre persona i persona, i persona i objecte. Una unitat primordial. Si la màgia de Ronaldinho m’havia fet enamorar del Barça, amb aquell gol d’Iniesta el Barça va passar a ser una part inalienable de la meva identitat. No perquè jugaríem una final, sinó per la catarsi col·lectiva d’aquell petit bar.

Ja en el present, ara és la meva filla qui no acaba d’entendre per què em quedo encantat mirant una pantalla un o dos cops a la setmana, en comptes de jugar amb ella, o llegir-li un conte. Ens agrada molt pensar que el Barça és més que un club, i no dubto que ho sigui. Però la millor raó per celebrar aquest aniversari és que el Barça fa 125 anys que dona forma a la nostra quotidianitat, i així defineix les nostres identitats generació rere generació. Fins i tot el meu sogre, que de futbol no en veu gaire, va tardar poc a compartir el nostre amor pel Barça. Els primers partits els veia des de la curiositat i fèiem bromes del meu fanatisme. Però en el cinquè partit que vèiem junts, ara fa unes setmanes, ell ja patia i gaudia com un culer més. El quadre que acompanya aquest article és el seu homenatge al Barça.