Saben quin és l’equip de l’ACB que té més jugadors amb 2,10 m o més? El cuer, el Girona: quatre. És molt important tenir pivots de qualitat, però també cal que els arribin pilotes. De fet, a l’NBA sempre s’ha dit que els grans equips s’han construït al voltant d’un pivot dominant, tot i que de vegades la teoria trontolla una mica quan Déu –Michael Jordan– juga d’exterior. El Madrid complia la premissa amb Tavares, tot i que aquest curs, la teoria, almenys de moment, també s’esmicola. Clar que els pivots han de ser bons, a més d’alts, i han de rebre a dins. I molts cops, la bogeria actual pels triples d’arribar i moldre sense cap burocràcia prèvia deixa els gegants ben fastiguejats corrent amunt i avall sense ensumar-la. El Barça, per exemple, nomes va llançar vuit tirs lliures contra l’Armani Milà –els va anotar tots vuit, tot i que no li va servir de res–, un símptoma que no se’l va veure ni en pintura a la pintura. Jugar a dins té el seu art. Has de tenir un base que la toqui en un bàsquet en què els bases que predominen van força a la seva. La bona circulació de pilota és un valor escàs. Aquella passada de més a més que deixa sol un company perquè executi un tir alliberat. Sigui com vulgui, el Girona no va jugar a res ni en defensa ni en atac i va tocar el ridícul en els dos primers quarts contra el Corunya, que semblava els Lakers de fa vint anys però només eren un rival directe jugant amb comoditat. El canvi de tècnic estava cantat. A Moncho Fernández se li ha girat feina.