La commemoració dels Sants Innocents ens ofereix l’oportunitat de reflexionar sobre una de les xacres més grans del futbol: la violència als estadis. Malgrat que el costum popular sigui fer bromes en aquesta data, les famoses innocentades, el seu origen ens remet a una tragèdia: l’assassinat d’infants per part d’Herodes. Una resposta agressiva dirigida contra els qui no en tenien cap culpa. Tanmateix, ens podem plantejar si als camps de futbol trobem innocents que pateixen les conseqüències de la fúria dels altres o si tots hi contribuïm encara que, aparentment, sigui sense malícia.

Als anys vuitanta i noranta diverses tragèdies encengueren la llum d’alarma al voltant dels hooligans. Manuel Vázquez Montalbán, un cop més, sorprengué amb la seva original i atrevida diagnosi. Lluny d’acusar només aquesta avantguarda més agressiva (militants), que tenia el suport, més o menys dissimulat, de les juntes directives, també en responsabilitzà la resta de la massa social, ja siguin socis (votants) o aficionats (simpatitzants) a qui interessava que d’altres exterioritzessin els seus instints reprimits. Per això, animà la resta de seguidors a mostrar el seu compromís en contra de la violència esbroncant els insults dels grups radicals, així com l’exhibició de símbols feixistes. En clau culer, lamentà que, quan l’equip no va bé, els barcelonistes apassionats i alhora respectuosos abandonin la militància i deixin l’animació de l’estadi en mans dels fanàtics que només volen desfogar-se.

Malauradament, tornem a tancar un any en què les injúries i els escarnis han continuant fent acte de presència en el futbol. Tot i l’augment del control i les sancions imposades, les grades d’animació continuen sent espais on l’odi troba canals d’expressió. Un menyspreu que sovint s’encomana a la resta del públic. Darrerament hem assistit als crits racistes contra Vinícius (Mestalla)i Lamine (Bernabéu); l’encesa de bengales dels seguidors bilbaïns (Roma); les salutacions, banderes i pancartes feixistes entre l’afició culer (París i Mònaco), i el llançament d’encenedors (Metropolitano) que propicià la suspensió temporal del partit.

El primer responsable d’aquesta violència és, sens dubte, la institució, a la qual cal exigir mesures preventives i disciplinàries. Si aquests aficionats accedeixen a un estadi, ja sigui propi o aliè, és perquè disposen d’una entrada, en darrera instància, facilitada pel club, que valora el suport incondicional a l’equip o té por de possibles revenges. També cal posar el focus en els jugadors que sovint simpatitzen amb els ultres i agraeixen el seu suport. Pel seu vincle amb els aficionats, els jugadors poden tenir un paper rellevant a l’hora de posar fi a algunes actituds. A més, farien bé de plantejar-se abandonar la gespa quan la mateixa afició ofengui els rivals.

Pel que fa a la resta d’assistents a l’estadi, cal qüestionar el mantra sovint repetit que, quan se sanciona el club amb una multa econòmica o amb el tancament parcial o total de la grada, paguen justos per pecadors. Els qui no participem en els ultratges o conductes xenòfobes no estem lliures de culpa. Com que no patim en la nostra pell les conseqüències de la violència generada pels nostres fanàtics –afortunadament, les lesions o morts pel llançament d’objectes o bengales ja són història en el futbol espanyol–, no som prou contundents per aturar-la ni manifestem una condemna ferma i unànime. Vázquez Montalbán, citant Thomas de Quincey, ens advertia que “els que contemplen el crim hi estan implicats”. Podem caure en la temptació de pensar que, com succeeix amb la celebració dels Innocents, la distància entre un aparent gest sense malícia i un acte violent és prou gran per treure importància a determinades conductes. Tanmateix, cal prendre’s el tema molt seriosament, ja que mentre les mirades es dirigeixen als radicals potser la resta no ens adonem que portem una llufa enganxada a l’esquena. Un bon propòsit per començar el nou any.