Una de les moltes coses que han canviat aquesta temporada en l’Uni Girona és la sensació que l’equip és capaç d’afrontar qualsevol heroïcitat, que no és invencible però que té les eines per mirar de cara els reptes més complicats. I amb aquest esperit disputarà, demà a Fontajau, un cara o creu en els vuitens de final de l’EuroCup Women contra el Pécs hongarès. I ho farà amb la complexitat d’haver de remuntar 12 punts de desavantatge. És possible la remuntada? L’historial del club ens diu que no seria la primera vegada, i la realitat de la plantilla ens referma en la convicció que hi ha talent per fer-ho. Malgrat tots els malgrats. Encara que Pierre-Louise, la referència indiscutible de les gironines dins la pintura, no estigui disponible. Encara que el poder anotador de Bibby hagi deixat de ser una sorpresa i ara rebi defenses asfixiants. Encara que l’equip noti el desgast de tants partits consecutius i amb un munt de viatges amunt i avall. Segurament aquest partit no arriba en les condicions idònies, ni de bon tros, però el públic que (n’estic segura) demà omplirà Fontajau, hi anirà amb aquella sensació que tot és possible i que ni de bon tros l’eliminatòria està perduda. És un d’aquells intangibles que s’havien trobat a faltar en les temporades anteriors. La convicció que l’equip està preparat per al que faci falta.

Sé que molts aficionats van sortir del partit contra l’Avenida amb un cor agre per no haver guanyat l’etern rival. Sincerament, jo en vaig sortir amb la tranquil·litat de veure que, fins i tot fent un dels pitjors partits de l’any, érem capaces de competir contra un equip de primer nivell. És qüestió de veure el got mig ple o mig buit. I aquest any, a una servidora, l’Uni li transmet aquesta sensació de sempre veure les coses des d’un prisma optimista. A principi de temporada ja auguràvem que afegir un nou trofeu a les vitrines del club no seria tasca fàcil però que, com a mínim, calia ser-hi en la disputa i estar a l’alçada. Doncs, per ara, hi som en totes les competicions i oferint credencials d’equip guanyador. Després, la sort, les circumstàncies, l’encert i l’estratègia faran de jutges i ens posaran al lloc que ens pertoqui. Però la qüestió bàsica, aquella necessitat de transmetre que l’equip ho dona tot, és present i ha retornat aquella connexió màgica amb l’afició de Fontajau, que de nou frisa per viure una nit europea històrica, d’aquelles que tantes vegades ens han posat la pell de gallina.

Sobre el partit en qüestió, s’espera que el Pécs repeteixi la defensa individual pràcticament cara a cara, amb tantes ajudes com facin falta, contra Bibby, sabedors que anul·lar l’australiana els dona la gran oportunitat per superar l’eliminatòria. Caldrà un pas endavant de Jakubcova (ja ha fet les paus amb Íñiguez?) i Guerrero per suplir la falta de Pierre-Louise i anul·lar el domini de Reisingerová. Necessitarem la millor versió de Hristova, Touré i Lundquist i assegurar la fiabilitat i experiència d’Ygueravide i Canella. El partit es guanyarà des de la defensa, amb agressivitat (que en competició europea es deixa màniga ampla i no es pot ser passerell) i assegurant el rebot defensiu. A partir d’aquí, paciència per entendre que els dotze punts no es remunten en un quart i fortalesa mental en els moments complicats del partit (que segur que n’hi hauran). Si es posen a disposició tots aquests ingredients, sumant-hi la sisena jugadora que serà Fontajau, quin motiu hi ha per no pensar que la remuntada sí que és possible?