No sé si a vostès els passa com a un servidor que, en sentir a parlar d’un globus sonda, li ve la imatge d’un montgolfier enfilant-se enlaire. En tot cas, a l’època de les fake news, és entendridor que encara s’anomeni amb una imatge de la nostra tradició del fet de deixar anar la notícia d’una acció hipotètica per copsar-ne les conseqüències. Posats a jugar, si els spin doctors de les institucions que ens ensinistren no en tenen encara el dret en exclusiva (i una mica per ensenyar-los les dents rosegadores dels conillets d’Índies), els proposo que els guanyem la partida superant-los per golejada.

Mancats de la visió preclara de Jules Verne, que a Cinc setmanes en globus ja va preveure l’encongiment del món amb la capacitat de sobrevolar-lo –i que demostraria tan sols 8 anys després, el 1871, amb La volta al món en 80 dies, una altra novel·la imprescindible per entendre l’aventura de la globalització de la tragina senyorial–, i sotmesos a la idea moderna que tocar de peus a terra vol dir accedir al món a través d’una pantalla, l’anunci que el Futbol Club Barcelona podria organitzar el partit de la 35a jornada de La Liga contra el Real Madrid fora de les fronteres espanyoles hauria de comptar amb una adhesió exigent, sense fissures, entusiasta.

El punt de partida és el camp del Barça. Estant en obres, no sembla pas que el cap de setmana del 10 i l’11 de maig, que és quan l’enfrontament hauria de disputar-se, estigui llest. Tampoc no sembla que adaptar-lo de pressa i corrents amb una capa de gespa de posar i treure sigui una opció rendible. L’única pega, veure’s porter davant d’un penal o astronauta abans que tones i tones i tones de líquids i gasos inflamables no li esclatin a sota abans d’enlairar-se. La nota del club així que ha corregut el rumor que l’estada a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc podria allargar-se per incompareixença dels Rollings Stones, que el tenien llogat per aquells dies, situa els gestors en la mateixa tessitura que ha fet tirar enrere l’autoritat del país unes quantes vegades (el concert econòmic del 1980, la declaració del 2017...).

La necessitat, monetària: sembla que un partit així, tal com està, pot fer entrar a la caixa barcelonista entre 9 i 10 milions d’euros, depenent de la font consultada. I vist el panorama de la tresoreria blaugrana, no fa pas la impressió que s’hagi de menystenir, la utilitat d’aquest llastre.

El clima és propici. La Liga ja el volia a Miami, si ho recorden, un partit estel·lar de la competició que gestiona com qui ven una atracció de fires: l’octubre passat, l’ínclit president del negoci futbolístic prou que insistia, a dur el partit del Barça contra l’Atlético de Madrid a la ciutat de Florida, i ves a saber si no s’hi hauria disputat si no hagués estat pel desastre de la DANA. No és estrany, doncs, que dilluns passat mateix, el senyor Tebas hi posés ben bona cara, a exportar el clásico.

La geopolítica el situa en un moment exacte. Les coordenades assenyalen que en el radi del camp més lluny on el Barça ha d’anar a jugar en la competició que en diuen domèstica, que és l’estadi Gran Canària, hi ha tots els d’Europa, incloent-hi Istanbul, Estocolm, Oslo, Bergen, el Nacional de Madeira, els del Marroc, Algèria, Líbia i Creta. Portes a trucar, per tant, semblaria que no en falten.

Pel que fa a l’afició, no fem riure: si temps ha, el soci murri de carnet de tota la vida ja es pagava l’abonament de temporada amb la revenda de l’entrada del dia del Madrid, ara, que fins i tot les normes de la Lliga obliguen els clubs a situar-la abans d’enlloc a la graderia central perquè surti plena en pantalla, de què no pot ser capaç per treure’s del damunt el paper de comparsa del negoci d’un altre?

I pel que fa al significat, apuntar el missatge que el Barça se’n pot anar si li rota és com enviar un míssil i observar el globus com explota.