DE TOT I RES
sANTI CARRERAS
Respecte
Ja és un discurs gastat i segurament equivocat veient com van les coses. No s'hauria de parlar de protecció, sinó de l'aplicació d'uns criteris ferms i decidits per a tothom, a més de la voluntat de respectar sempre els adversaris. Tot això en un clima reconegut de tensió i d'exigència d'una competició que no regala res a ningú. Tot al contrari. Tothom s'hi juga molt. L'arbitratge té la seva responsabilitat en les accions violentes que sovint veiem als terrenys de joc on es practiquen esports que permeten el contacte físic, la mateixa que han de tenir els esportistes per respectar les normes de joc i els mateixos esportistes. Això tan senzill de dir està comprovat que no passa, i que la contundència en les accions de joc es barregen molts cops amb l'admiració segons quins colors es defensen. Aplaudir un jugador expulsat per l'àrbitre és habitual als estadis. És dels seus. Aquesta és una cultura esportiva barroera i ben poc admirable, però és la que predomina. Confonem sovint el jugador amb empenta i segurament limitat tècnicament i que vol marcar el seu territori davant del talent i la creativitat amb una pilota als peus. Tots els equips tenen el seu destraler particular admirat i reconegut. Algú ha de fer la feina bruta. Sovint, però, perden la mesura i s'excedeixen. En valorem l'esforç, però hem de criticar obertament i refusar la violència en qualsevol àmbit. En l'esportiu, també. És un mal exemple el comportament d'esportistes que són referents per a molts exercitar-se al marge del reglament manifestant així un menyspreu absolut per als companys de professió, l'espectacle, els espectadors i el club que representen. Si cada cop es lluita més per eradicar la violència a les graderies i sembla que hi ha un compromís decidit a fer-ho, els protagonistes de l'espectacle no ho haurien de permetre. No sé si la fórmula són els càstigs exemplars, però alguna cosa cal fer per la poca solvència dels comitès federatius en aquests casos.
No fa gaire, un futbolista veterà que aprofitava els seus últims anys a segona divisió s'enfrontava amb un equip filial carregat de gent jove, ràpida, amb talent i amb molta la il·lusió, la dels principiants. Després d'un parell d'accions que el van deixar en evidència va anar decidit cap al jove jugador. La conversa va ser breu: «Escolta, nano, tu tot just comences en això del futbol. Jo ja estic de tornada. Tu mateix.» No cal dir que el jove davanter va canviar ràpidament de banda, ben lluny del seu adversari. Va acabar el partit sa i estalvi.