Veure un partit sota els efectes de nou hores i mitja d'assemblea potser no és el més recomanable. O potser és el més recomanable del món. I encara més si venim d'una altra d'aquelles aturades lamentables de l'activitat ordinària d'un equip com el Barça. Potser del que em queixo, i perdonin el protagonisme, és d'haver-lo de veure treballant. Per als assemblearis i els directius assistir al partit contra el València devia ser una compensació a l'esgotadora jornada social del club. I sobretot perquè va acabar com va acabar i no com va començar. Als que l'havíem de mirar analíticament ens va costar una mica allò que en l'argot se'n diu entrar en el partit. Ens voltaven pel cap molts números, moltes intervencions, molts arguments i uns quants monòlegs repetitius.

Però potser no érem els únics. Els jugadors del Barça també semblava que jugaven sota els efectes de l'assemblea, com si Guardiola els hagués posat com a vídeo de motivació la transmissió completa de l'assemblea. El València s'havia acomodat sobre la nova gespa com volia ell i el Barça semblava l'equip visitant, sotmès al que proposava el rival. El Barça es trobava el que amb prou feines li havien plantejat els rivals aquesta temporada: la disputa per la posició de domini al camp i la possessió de la pilota. O, com diu Guardiola, un equip que et ve a buscar. De seguida es va veure que el partit seria de dotze contra dotze, en què els dos tècnics s'afegien a disputar el partit dins la seva àrea tècnica quasi com si fossin un jugador més. Guardiola i Emery són dos tècnics actius i intervencionistes i ahir en van exercir a consciència. Indicaven amb les mans, amb les cames, amb tot el cos, ordenaven amb la veu, s'expressaven amb la cara, anaven i venien, protestaven a l'àrbitre... només els faltava fer-se algun tackle en un moment desesperat. Va ser una batalla tàctica per la superioritat al mig del camp i per mil detalls. Els jugadors respectius ho interpretaven perfectament sobre la gespa i la lluita pel domini del partit va ser tan intensa com a les dues àrees tècniques. Però s'imposava el València. Més poderós, més ben situat, més veloç, més precís i també més incisiu en atac. Emery ha substituït la diferència qualitativa i quantitativa que aportaven Villa i Silva per unes quantes peces sense tanta nomenada però que semblen fetes a la mida tàctica del que necessita el tècnic basc per fer el futbol que ell vol. El resultat és un equip molt compacte, ben dotat tècnicament i complicat d'abordar. Els blaugrana, mig superats tàcticament, mig encallats tot sols, també van ensenyar les ungles puntualment i van tenir ocasions per marcar. Però no va sorprendre a ningú que fos el València el que s'avancés. Va aconseguir el que li costa tant al Barça: transformar en gol les seves millors prestacions en el joc.

A la mitja part ja ens podem imaginar que la xerrada tàctica dels dos tècnics al vestidor va ser intensa. Emery insistint als seus homes que mantinguessin el mateix dispositiu i que no deixessin que els blaugrana s'apropiessin de la pilota i del partit. I Guardiola reforçant les conviccions futbolístiques del seu equip i intentant crear la situació ideal perquè Xavi i Iniesta fessin el que saben fer: marejar els rivals amb la seva capacitat tècnica. Dit i fet. El gol de l'empat el van fabricar ells dos, exhibint les seves millors qualitats. Iniesta va dibuixar un eslàlom entre línies, Xavi, que era al lloc precís per fer una paret, li va tornar la pilota al lloc exacte i el manxec va marcar amb classe i habilitat. El Barça tornava a ser el Barça. Més ben dit, es va saber adaptar a les condicions del València, li va buscar els punts febles, sobretot rere la defensa avançada, i per aquest camí va ser l'equip dominador del partit. La segona part d'Iniesta i Xavi va ser magistral. Al marge de la seva intervenció directa en els gols, van abonyegar decisivament el dispositiu tàctic d'Emery. Iniesta es va moure per on va voler i sempre ho va fer pels llocs on feia més mal als visitants. I Xavi feia allò tan difícil de ser sempre al lloc adequat en el moment precís. Col·lectivament, potser es va veure més el Barça competidor que el Barça de futbol total. Però ja era el Barça. Va ser tant el Barça que va acabar assemblant-se perillosament a ell mateix en els últims partits: no hi va haver manera de tancar el partit amb el tercer gol, i no va ser per falta d'ocasions. Altra vegada, l'equip ho va haver de compensar mantenint ben activar el seu perfil competitiu.

La llarga jornada blaugrana va valer la pena. El diumenge és per descansar.