La llarga jornada barcelonista va acabar amb una victòria clau contra el líder, el València, que encara no havia perdut cap partit. Va ser una remuntada que convida a l'optimisme. I va tenir un protagonista: Xavi Hernández. Va ser el gran dubte de Guardiola durant tota la setmana. Està cansat, els tendons li fan mal, però era la classe de partits que no es vol perdre. Va fer funcionar l'equip amb la serenor i eficiència de costum. Va donar les dues assistències en el parell de gols del Barça. La primera, de llibre, a Iniesta. La segona, una centrada precisa al capità Puyol.

En dies com avui és difícil mesurar exactament la influència d'aquest futbolista excepcional. No és Messi, però des fa temps es discuteix quina aportació a l'equip resulta més decisiva. Ahir va donar una altra lliçó de compromís i excel·lència. La perillosa sensació que és insubstituïble s'engrandeix amb els anys.

Emery va arribar al Camp Nou, va saber lligar el mig del camp i el seu València va aconseguir ràpidament el control del partit. Quan els jugadors del Barça hagin d'explicar què és la incomoditat, recordaran el partit d'ahir, intens i friccionat, entrebancat i ple d'imprecisions.

En alguns aspectes del joc, el Barça semblava que jugava amb l'equip que era fa dos anys, primaveral i àvid de glòria, jove i atrevit. Sense primeres espases com Villa i Silva, el jove entrenador Emery ha aconseguit que els que s'hi han quedat hagin entès que havien d'aprofitar la seva oportunitat.

Els dos adéus milionaris van multiplicar les prestacions d'homes com ara Fernades, Mata, Banega. Amb fitxatges com Soldado i Aduriz s'ha completat una plantilla competitiva, que avui lidera la lliga.

Coneixent Emery, Guardiola va pensar un equip per tenir la pilota. Sempre ho fa. Però ahir, més. Amb Iniesta entre els davanters, volia assegurar-se circulació, domni, control. Xavi, tocat, va sortir com a titular. Sempre una bona notícia.

Però aquesta proposta local d'equip sòlid, molt armat a patir de piloters, es va veure sorpresa per la verticalitat del visitant. Banega no deixava que Busquets administrés la pilota. I els davanters blancs pressionaven molt a dalt. El Barça tenia problemes per sortit.

Emery va dissenyar una banda esquerra amb Alba i Mathieu, capacitada tant per controlar Alves com per buscar profunditat. El València va atacar tota la primera part per aquesta banda. Va governar els dominis que solen estendre's rere l'esquena de l'ofensiu lateral brasiler.

Des de l'esquerra va arribar el gol visitant. Una arribada fins al fons de Mathieu, que va centrar enrere per a Pablo Hernández perquè marqués el primer gol del partit.

El mateix Pablo va tenir segons després el segon gol a la bota dreta. Víctor Valdés el va aturar i va enviar la pilota a córner. És la clàssica jugada de Valdés, que queda amagada per la victòria de l'equip, pels gols del triomf.

El Barça va acabar la primera part nerviós i derrotat. El pes dels darrers antecedents, contra l'Hércules i el Mallorca, feia mal. Per això la recuperació de la segona part té un doble mèrit. El de trobar les eines per resoldre els problemes que va venir a plantejar el València, i el que probablement és més important, el de la superació pròpia, de vèncer els fantasmes d'un karma que s'estava tornant pertorbador: jugar incòmode a casa, davant la pròpia afició.

Guardiola va solucionar el tema de la banda dreta col·locant Iniesta. A Mathieu i Jordi Alba se'ls va acabar la festa. Però més enllà de les solucions tàctiques, un factor anímic cabdal va capgirar el tràmit del partit: Iniesta i Xavi, a un toc, van empatar. Era el primer minut de la segona meitat. Una recuperació de Busquets –va fer un gran partit–, la passada de Keita a Iniesta i la paret amb Xavi. Tres tocs per creuar la muralla més eficient que ha passat pel Camp Nou en molt de temps.

Hi ha aspectes del futbol que es rebel·len en vista de la força de la tàctica, el domini de vegades indiscutible de les estratègies. Xavi i Iniesta, tres tocs a una pilota, i l'empat que inaugurava un altre partit. Diferent, amb el Barça confiat, més encertat en l'atac i el control; ara sí, un rival perillós.

Va ser una retrobada que convida a l'optimisme. Res com confirmar que, si l'equip vol, aquí hi haurà alegries durant molts anys. El Barça va tornar a dibuixar sobre la gespa milers de triangles. La pilota circulava neta i ràpida, imparable. El gol havia fet molt de mal al rival. El pes psicològic de sortir a la segona meitat disposat a sostenir la victòria i encaixar un gol en el primer minut va resultar insuperable.

Va ser un quart d'hora de tempesta sobre César, que ha nascut per patir al Camp Nou. D'una trobada entre Messi i Alves va néixer el primer gol que Villa va fallar de manera clara. Va connectar de cap, sol, al segon pal. César li va negar l'alegria. El domini era tal, que el gol va tornar a ser, com en les grans nits, una qüestió de temps. El Barça era un corcó, dominava, sotmetia el seu rival sense pietat. Puyol va marcar el gol de la victòria amb un cop de cap heterodox. La centrada va ser de Xavi, evidentment. El vallesà es va obrir a la banda dreta quan va veure que Messi dominava l'escena, amb la pilota al peu, a la zona de la mitja punta. Va rebre de l'argentí i va centrar amb precisió. La pilota va arriba ben tensa, amb una gran rosca. Puyol la va enviar a l'escaire.

La resta va ser un tip d'ocasions malbaratades de Villa. L'esforç de l'asturià atura, per ara, el xiuxiueig de la grada.