TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
El rosellisme, present
a l'alça
Limitació de socis. Era convenient que el Barça reflexionés respecte a la porta oberta que havia quedat per a l'entrada sense control de socis, quan el club no els pot absorbir al seu estadi. No sé si les mesures són les més encertades, però que s'havia de fer alguna cosa ho sabien, fins i tot, els directius sortints. Ara bé, la junta ja ha reculat i ho revisarà anualment. Esperem que no torni a abaixar la guàrdia en una decisió i retiri la mesura.
Què ingenu sembla en Sandro Rosell volent fer veure que no hi ha ni vol rosellisme. Aquest existeix des que va girar l'esquena i va desafiar el seu president per desavinences més o menys entenedores. I s'ha anat alimentant en les ombres que han envoltat el Barça durant anys amb complicitats mediàtiques. I es va constituir en opció quan Rosell va impulsar amb el seu alè un vot de censura, presentant-se poc abans com el salvador, i finalment s'ha cobrat una factura pendent empenyent la junta sortint als jutjats per joia dels de dins i molts de fora. Sí, el rosellisme és present.
El rosellisme també és crear un estat d'ànim a còpia de filtracions en llocs concrets per generar un clima d'opinió, d'abocar mitges veritats i enverinar el barcelonisme, de vegades amb arguments sòlids i d'altres per inèrcia. El rosellisme també és, ara ja des del poder, una manera de fer, per exemple aniquilar el passat, igual que quan el 78 Núñez va entrar al club, d'on sortia un Rosell, el pare de l'actual president, escandalitzat per les mentides, les exageracions i la mala fe amb la qual s'aplicava el nou mandatari, fets pels quals la trencadissa a Can Barça es va fer encara més gran.
Dissabte Sandro Rosell va seduir amb un discurs teatralitzat, però sense llegir, amb el qual es va guanyar el cor de la majoria de barcelonistes. I ho va fer molt bé, amb un potent parlament expressat dins d'aquest dilema moral pel qual transitaven la majoria de compromissaris: dur Laporta al jutjat, però sense oblidar que l'expresident va recollir el club mort i el va deixar en el lloc més alt de reconeixement mundial.
Però el rosellisme també és, sembla, quedar-se en terreny de ningú quan Rosell va votar en blanc. Rentar-se'n les mans. Ser conseqüent amb la seva posició i la seva trajectòria l'hauria d'haver fet aixecar el sí. Ser un president amb sentit de club i amb mires amples, potser el no. Important el pas que ha fet aquesta junta directiva portant al jutjat els gestors anteriors, com si haguessin fugit amb les butxaques plenes de diners, havent espoliat el club o havent-lo deixat sense ànima i sense res on agafar-se, com des de fa tres mesos s'ha ventilat en la política de comunicació de l'entitat.
Si Rosell hagués estat conseqüent amb la seva trajectòria durant anys, des que és president i durant l'assemblea, hauria aixecat el sí, afrontant que en realitat això és el que volia: utilitzar l'assemblea per cobrar-se una factura pendent. Això també és el rosellisme; moure's en l'excés mentre és invisible i en el límit quan és visual, i amagar-se en els moments importants, posant cara d'afligit com aquell que no vol que passi el que està a punt de passar.
de baixada
La desubicació de Bartomeu. Va dir que fitxar Cesc era fàcil. Fracassada la contractació, va dir que era un estalvi. Després d'un temps sense saber d'ell, el màxim responsable del futbol a Can Barça, el vicepresident Bartomeu, va tornar a desconcertar dissabte sotmetent els interessos del club i agenollant-se davant una televisió espanyola que li van preguntar si el Barça enviaria jugadors als Prínceps d'Astúries. Però, ja sap per a qui treballa?