TAQUIGOL.
ÀLEX SANTOS
Premis per lluir l'hereu
a l'alça
Defensa de Guardiola. Més per pressió que per vocació, el Barça ha decidit fer costat com cal al seu entrenador veient els atacs que constantment rep Guardiola d'individus o organitzacions que han posat en el punt de mira el tècnic català i el Barça. Està bé aquest canvi de tendència en el club, ja que s'observava una apatia preocupant d'una junta i un equip executiu amagat a la cova esperant no se sap ben bé què.
Els premis Príncep d'Astúries han acaparat un protagonisme immerescut les darreres setmanes, especialment la passada, quan es va lliurar el dedicat a l'esport, en el qual tant el Barça com el Madrid es van veure involucrats en una polèmica ridícula. A diferència d'altres vessants de la vida, els esportistes no necessiten aquests premis amb poc més de vint anys de recorregut per sentir-se reconeguts. La selecció espanyola, pel fet d'haver guanyat a Sud-àfrica, ja va tenir prou reconeixement mundial per no perdre el sentit de la proporció amb els prínceps d'Astúries, fets més perquè els organitzadors n'obtinguin un rèdit al costat dels premiats que no pas perquè els guanyadors tinguin una projecció mundial. Aquest premi no enlluernarà mai un esportista.
Aquests premis van néixer en el seu dia, dec imaginar com passa sempre amb aquestes coses, per donar volada al títol que heretava el petit dels Borbó. Així, Felip, ja de ben petit, s'encarrega de lliurar-los a Oviedo per projectar cap a l'opinió pública una imatge d'altura de l'hereu al costat de les ments més sàvies en matèria de lletres, ciències socials, concòrdia, humanitats, etc. Això va començar el 1981, i el 1987 es van afegir als premis que pretenen ocupar un espai mundial com ara els Nobel per distingir la gent de l'esport. No hi ha res millor que involucrar no només esportistes i gent de l'estructura de l'Estat, sinó també tots els diaris esportius estatals, amb la qual cosa es tallava de soca-rel qualsevol crítica. Així ha estat com Fernando Alonso, abans de guanyar el primer mundial, ja va ser guardonat amb el premi, amb la qual cosa es va deixar com un drap brut el guardó pel seu caràcter local.
Insisteixo que, si bé per algunes dimensions socials aquests premis o d'altres de major recorregut i reconeixement poden enlluernar el guardonat, l'esport té les seves vies de distinció molt més sinceres que no pas uns premis que pretenen ocupar un espai i una importància que no mereixen. És més premi un Príncep d'Astúries que assolir un títol? Doncs això és que el se'ns ha volgut vendre aquestes setmanes, quan resultava poc menys que un insult o un sacrilegi no viatjar a Oviedo per recollir un guardó davant de gent que, en condicions normals, deu vomitar a sobre del futbol i d'aquells que el practiquen. S'ha d'acceptar que des del futbol no s'atorgui cap mena de reconeixement a aquests tipus de premis que també entren en contradicció. Com els impresentables Laureus, que han esdevingut una mofa després que l'any passat atorguessin el seu màxim guardó a l'escuderia Brawn GP, quan el Barça era l'equip de futbol que va batre un rècord mundial en guanyar-ho tot.
de baixada
Pinto xiula. A Pinto li podria sortir cara l'acció d'enganyar un rival al Camp Nou quan iniciava un contraatac que hauria pogut acabar en gol. El pitjor de tot és l'exhibicionisme que s'ha fet de tot plegat; però, al cap i a la fi, l'important, deuen pensar, és la informació. No ha estat malament la cacera d'aquesta acció, igual que quan s'enxampa una agressió. Pinto ens sorprèn cada dia més per les seves habilitats, però aquesta no es pot aplaudir.