La vani­tat, com a verinós com­pany de viatge que és, tras­toca la sen­sació de rea­li­tat fins al punt de dis­tor­si­o­nar-la. Fa temps que la lliga espa­nyola fa osten­tació per Europa de ser la més com­pe­ti­tiva, la més espec­ta­cu­lar. La millor. D'un temps ençà, però, l'afir­mació només se sus­tenta pel grau d'excel·lència i èxits del Barça i per l'espe­rit indo­ma­ble del Madrid per con­tra­res­tar-ho, gràcies als diners infi­nits de Flo­ren­tino. Ni ras­tre d'out­si­ders al títol; tam­poc aquest any tot i el volun­tariós esforç de Vila-real i el València per resis­tir. D'aquí a unes jor­na­des, la bipo­la­ri­tat ja serà un fet. Irre­me­ia­ble­ment.

Però no és només a la gespa on es diri­meix el veri­ta­ble poten­cial d'una com­pe­tició. Hi ha aspec­tes satèl·lits –o que pos­si­ble­ment no ho siguin tant– que també li han d'atri­buir gran­desa i cre­di­bi­li­tat. Pre­fe­reixo pas­sar de pun­te­tes per les acti­tuds del comitè de com­pe­tició, regit per un cri­teri (?) inver­sem­blant i més pre­dis­po­sat al càstig als que fal­ten al res­pecte als àrbi­tres que als que apli­quen la violència per fre­nar els cracks. Em vull cen­trar en l'oblid sis­temàtic que es té de l'espec­ta­dor o l'afi­ci­o­nat, el con­su­mi­dor prin­ci­pal del pro­ducte. Ha tor­nat a que­dar palès amb el mare­jant ball de dates i hores a què s'està sot­me­tent el pro­per Barça-Madrid. Ara sem­bla que el dilluns 29 de novem­bre pren la pole, però segur que no està tot dit. Ens faran creure que fa gai­rebé dos mesos que estan con­vo­ca­des les elec­ci­ons a la Gene­ra­li­tat (diu­menge 28) i ningú havia pen­sat que els dos esde­ve­ni­ments podien xocar per motius de segu­re­tat? Com pot ser que una lliga que pre­su­meix de tan pedigrí només tin­gui fixats els hora­ris d'aquesta jor­nada i la pro­pera? És lícit, i lògic, que qui pagui mani, i les tele­vi­si­ons supe­di­ten els par­tits als seus interes­sos. Ara bé, no sem­bla que hi hagi motius de pes per ajor­nar la defi­nició d'uns hora­ris, com a mínim, a dos o tres mesos vista. Així ho fan a la Cham­pi­ons i també a Angla­terra, on fins i tot la Pre­mier arriba en pre­visió fins a final de tem­po­rada. I, en un altre esport i un altre con­text, hi ha l'extre­misme de l'NBA. Als Estats Units, saben més que ningú on és la mare dels ous del negoci i, per exem­ple, un afi­ci­o­nat dels Lakers pot saber a dia d'avui a quina hora jugarà el seu equip un par­tit a l'abril –sí, a l'abril– i fins i tot en quina tele­visió l'ofe­ri­ran.

En la lliga espa­nyola, la pre­visió hi escas­seja i, si per exem­ple, un afi­ci­o­nat de l'Espa­nyol vol apro­fi­tar la visita del seu equip a Màlaga de finals de març per veure'l, ho té cru per saber-ho amb ante­lació. I pot­ser s'arrisca, agafa vols pel cap de set­mana i li aca­ben col·locant en dilluns. Pri­mi­tiu.